La novel·la policíaca o novel·la criminal ha existit sempre d'una manera més o menys encoberta a la literatura. Hi ha una mort i algú investiga com a mort i qui l'ha mort. Però no és fins a finals del segle XIX quan la literatura es comença a agafar seriosament el tema, primer amb Edgar Allan Poe i després amb tot un seguit de noms que omplen una llarga llista de grans autors. No hi ha, però, que confondre la novel·la criminal amb la novel·la negra. Hi ha qui circumscriu aquesta darrera a un país i un moment determinats i nega que obres actuals pertanyin a aquest gènere. Sense deixar d'acceptar que el fenomen de la novel·la negra és conseqüència de la formació de les gran ciutats americanes tampoc podem negar que el mateix s'ha repetit en menor escala i de forma local en altres indrets.

La novel·la negra va arribar a tothom, lectors i no lectors, gràcies a les seves adaptacions cinematogràfiques en un dels períodes més esplèndids del cinema americà. Després vingueren els còmics que, com acostuma a passar, rebaixaren el seu llistó crític i catàrtic probablement perquè els diaris, el suport on es publicaven, podia arribar a mans de tothom, grans i petits.

El primer còmic que tracta el tema del crim, DICK TRACY, apareix per primer cop en el Chicago Tribune el 4 d'octubre del 1931 signat per Chester Gould.

El primer còmic que tracta el tema del crim, DICK TRACY, apareix per primer cop en el Chicago Tribune el 4 d'octubre del 1931 signat per Chester Gould. DICK TRACY és un còmic on no hi ha matisos: és la lluita del Bé contra el Mal. Tots dos en majúscules: el bons són perfectes sense cap mena de tara i els dolents són uns criminals terribles que duen la maldat pintada al rostre. Una expressió mai tan ben utilitzada atès que el seu dibuixant utilitza això sistemàticament per que el lector els identifiqui fàcilment i sense complicacions. Dick Tracy, a diferència de la novel·la negra on els protagonistes són sovint criminals o detectius al marge del sistema, és el paradigma del policia íntegre que respecta la llei per fer triomfar la justícia i eliminar de la societat els criminals i policies corruptes. Semblen, d'entrada, uns objectius nobles i altruistes. Tanmateix algunes ombres planen sobre tan admirables propòsits. DICK TRACY parteix de la base que la societat americana, basada en un capitalisme que a la seva època era salvatge i una democràcia basada en la compra de vots, en els assassinats i en l'explotació dels emigrants, sigui el millor model per a la humanitat. Tracy ignora que la prohibició és el resultat d'una visió moral reaccionària i restrictiva, sectària i violenta. Llegir DICK TRACY pot arribar a ser una bona distracció si hom oblida que les seves actuacions sovint violen la llei. Si els guions, al menys per a mi, són totalment discutibles, una altra cosa és l'aspecte gràfic. Gould crea una galeria de personatges que constitueixen una admirable col·lecció de rostres patibularis. Amb un estil caricaturesc, poc realista, utilitza les troballes de l'expressionisme per aconseguir sempre una magnífica planificació i un excel·lent ritme narratiu a les seves histories.

Seguint el model del seu germà, Chester Gould, tres anys més tard, creà RED BARRY distribuïda, inicialment, com a daily strip pel King Features Syndicate i que malgrat la seva curta durada és considerada una de les grans sèries nord-americanes d'abans de la guerra encara que no ha tingut sort en la seva distribució europea. Red Barry és un detectiu irlandès, pèl-roig i cabut, que es mou en el barri xinès d'una gran ciutat - mai identificada - que té moltes semblances amb Nova York. El model de Red Barry respon al dels herois del cinema i la literatura de l'època: és un detectiu que no va amb uniforme i no sempre obeeix cegament les ordres del seu cap l'inspector Scott. Per si això fos poc, sovint es veu ajudat per Mississipí, una bufona periodista enamorada d'ell, i per Ouchy Mugouchy, un astut i valent jove xinès. Will Gould utilitzà també un dibuix molt esquemàtic i senzill, proper al croquis, semblant al que utilitzaven les tires còmiques. Cal fer notar que els editors dels primers còmics policíacs no s'atreviren a utilitzar un dibuix més realista per temor a la censura. A pesar d'això la sèrie està impregnada d'unes accions que semblaren massa violentes en aquella època i foren el motiu del seu acabament prematur.

El còmic negre no arriba a Europa fins uns anys més tard. El primer còmic britànic de tema policíac, BUCK RYAN apareix en el Daily Mirror el 22 de març del 1937. Buck Ryan és un xicot ben plantat, pentinat amb fixador que és alhora detectiu i propietari de cabaret nocturn, activitats que compagina a la perfecció. Abans, però, havia estat inspector de Scotland Yard i conserva molts amics que segueixen en aquesta institució cosa que li serà de gran ajut per a solucionar els casos en que es troba implicat. Com a contrapunt del rigor dogmàtic de Dick Tracy, Buck Ryan no té inconvenient en donar feina i fer-se amic de Twilight, una noia que ha estat a la presó i pren el sol, l'any 37, amb un bonic i petit bikini.

Buck Ryan és un detectiu que té un alt nivell de vida, freqüenta les classes riques i ocioses i és ajudat per Zola, una rossa que no se sap ben bé si només és la seva secretària o alguna cosa més. L'autor es recrea molt en els personatges secundaris: és normal que les vinyetes en que apareix Buck en molts cassos no arribin ni a la quarta part de les que té l'episodi. Cal destacar, a nivell gràfic, la utilització del negre per crear il·luminacions suggeridores. A l'episodi Arty Crafty, per exemple, els lectors no poden veure la cara de Twilight fins la tira número 20, és a dir vint dies laborables després d'haver començat l'aventura. Val a dir que Twilight , en aquesta aventura, està present des de la primera vinyeta. Sempre, però, és vista d'esquena o de perfil amb la seva abundant i negra cabellera tapant-li la cara a l'estil Verònica Lake. A nivell moral, l'autor no es preocupa massa de castigar els culpables. Twilight, per exemple, acaba diverses aventures sense aconseguir treure profit dels seus enganys i robatoris, però, sense pagar, tampoc, per ells.

DICK FULMINE, conegut a Espanya com a JUAN CENTELLA, va ser creat a Itàlia l'any 1938, per Vincenzo Baggioli i Carlo Cossio, per a compensar la desaparició dels còmics nord-american¡s prohibits per Mussolini. Dick Fulmine és un forçut, inspirat en el campió de boxa Primo Carnera, que actua com a justicier acompanyat de Zambo, d'aspecte més aviat esquifit però molt astut. Dick Fulmine, d'origen italo-americà, abraça ràpidament la causa feixista i es posa al servei de Mussolini combatent els aliats en diferents escenaris bèl·lics. En el seu paper de líder del feixisme ha d'enfrontar-se a la Màscara Blanca que, naturalment, és el dolent perquè combat els nazis. Dick Fulmine no té, però, cap problema per vèncer tots els seus enemics gràcies a la seva descomunal força. Carlo Cossio va dibuixar DICK FULMINE sense preocupar-se massa dels decorats amb un dibuix molt simplista i una abundància de primers plans, plans mitjos i americans, que no fan necessari omplir la vinyeta amb res més.
Des d'un punt de vista estètic, DICK FULMINE, és una obra bastant vulgar i dolenta. Malgrat això, DICK FULMINE, obtingué un èxit difícilment explicable a menys que es consideri que els seus guions eren, curiosament, acceptats com a normals a conseqüència de les condicions polítiques del moment. A les seves pàgines, els italians - tots feixistes - eren sempre els bons i calia lluitar contra les idees destructives que venien de fora, principalment d'Anglaterra i els Estats Units. I això ho feien a base de repartir "llenya" perquè, ja se sap, no hi ha res com un parell d'hòsties per adreçar el personal. De manera sorprenent, un cop acabada la guerra, DICK FULMINE va subsistir fins l'any 1955.

THE PHANTOM (1936) fou el primer heroi de còmic que amagava la seva identitat sota una màscara. Aquest recurs va ser ben acceptat pel públic i des d'aquell moment centenars de còmics han tingut un protagonista la identitat del qual només és coneguda per uns quants privilegiats. SPIRIT, de Will Eisner, publicat en el Chicago Tribune l'any 1940, utilitza aquest recurs. El nom de Spirit amaga Dennys Colt, un expert criminòleg donat per mort. Dennys Colt no desfà l'equívoc, tapa la seva cara amb un antifaç i es construeix un laboratori refugi dins una tomba del cementiri. Spirit lluita contra el crim organitzat ajudat pel comissari Dolan, la seva filla Ellen i el jove Ebony White. THE SPIRIT, ideològicament, seria tant discutible com DICK TRACY. La primera, però, és una paròdia intel·ligent, divertida i sarcàstica del gènere. THE SPIRIT introdueix a més a més elements nous, l'heroi es veu perseguit per dones decidides, intel·ligents i situades, a vegades, a l'altre costat de la llei. Ellen es veu obligada a lluitar a bufetades, literalment, per fer prevaler els seus drets de "promesa oficial". Però, sobretot, Will Eisner fa una gran demostració de la utilització de les tècniques cinematogràfiques amb la planificació, il·luminació i enquadraments a les seves planxes. THE SPIRIT és una de les obres mestres del còmic.

Alex Raymond, al ser desmobilitzat a l'cabament de la Segona Guerra Mundial, troba que les grans sèries creades per ell estan en mans d'altres dibuixants. Raymond decideix crear, el 1947, un nou personatge, RIP KIRBY, que serà distribuït pel King Features Syndicate. Remington "Rip" Kirby és un criminòleg, llicenciat en Química, elegant, culte, que fuma en pipa, porta ulleres, viu en un pis luxós de Nova York i resolt els casos - sense utilitzar quasi mai la violència - quasi més per divertiment que per guanyar-se la vida. Rip Kirby dona conferències a diverses universitats i té un ajudant, Desmond, que és un antic lladre redimit gràcies a l'ajut de Rip i que no dubtarà, quan calgui, fer servir les seves habilitats i utilitzar les seves amistats dels baixos fons. Mentre Desmond s'ocupa de la casa i del gos de Rip, aquest llegeix, juga al golf o toca el piano. La seva xicota es la Honey Dorian una atractiva rossa gelosa de la incomprensible amistat de Rip amb Pagan Lee, una vampiresa de mala vida, malgrat la fidelitat continuada que ha demostrat tenir Rip. Probablement el model literari que inspirà Rip Kirby és el de Sherlock Holmes encara que situat en un temps més actual i sense dependència de la droga. La sèrie és excepcional, tant pels seus dibuixos i la seva planificació, com per un guions construïts sobre una admirable galeria de dolents, Mangler, el triturador; Fingers, Moray; etc.

Dins el pobre panorama del còmic espanyol de la postguerra, el INSPECTOR DAN, de Rafael González i Eugenio Giner, publicat a la revista Pulgarcito, va representar una alenada d'aire fresc. No es pot dir que els dibuixos fossin d'una qualitat extraordinària i, a més, les condicions de treball de Bruguera no permetien massa dedicació per tenir cura dels segons plans ni de la documentació. Malgrat tot, però, els autors van saber crear un univers terrorífic i intrigant que mantigué enganxats a les seves pàgines, setmana darrera setmana, milers de lectors. Dan i Stella, l'inspector Simmons i el coronel Higgins són els quatre personatges principals. Uns dels encerts és, però, que els criminals no són mai éssers corrents i vulgars, es creuen encarnació del mal i s'identifiquen amb espectres, diables i maníacs depressius. Per aquesta raó, la sèrie està més propera al gènere de terror que al criminal. Com era habitual en el còmic de l'època, els personatges secundaris són el contrapunt del protagonista: Stella està enamorada de Dan i sembla que la seva missió sigui la de ser salvada per aquest; l'inspector Simmons, malcarat, incompetent i presumit serveix per posar de relleu les qualitats humanes de Dan. El trio composa un model arquetip que el còmic espanyol anirà repetint durant anys. A diferència d'alguns còmics americans on els "dolents" tenen un autèntic carisma, el que predomina aquí no són els personatges sinó els ambients que aconsegueixen recrear l'atmosfera victoriana del Londres de Jack el Destripador. Els quaderns, posteriors, monogràfics, no estan de bon tros a l'alçada de les pàgines verticals publicades a Pulgarcito.

DOCTOR NIEBLA va representar una autèntica ruptura. Els dibuixants de l'època consideraven l'estil imposat per Raymond i Foster, com el màxim exponent de qualitat artística. Aquest estil, però, n'havia donat pas a un altre, molt més dinàmic, deutor de les noves formes expressives aportades pel cinema, que utilitzava més els constrastaments en blanc i negre, les ombres i, sobretot, una planificació i uns enquadrament absolutament innovadors.
Víctor Mora, un dels guionistes, reconeix que Hidalgo i ell consideraven Raymond, Foster, Jesús Blasco o Emili Freixes uns grans dibuixants però ja antiquats. Ells volien assemblar-se als de la nova generació representada per Will Eisner, Milton Caniff, Frank Robbins o Roy Crane. I ho aconseguiren plenament en aquesta sèrie, una de les millors del còmic hispà, en la que incorporaren de manera brillant les tècniques dels nous dibuixants americans. Malgrat això, la decisió editorial de fer històries curtesva significar una simplificació d els guions i dels personatges. El Doctor Niebla està lluny de ser un heroi com els de Dashiel Hammett encara que és un dels que més s'hi acosta. El perjudica el seu caràcter de justicier omnipresent que apareix sempre misteriosa i oportunament ocasionant un temor irracional i infantil entre els criminals que el prenen com un ser amb poders sobrenaturals. La càrrega crítica, element bàsic de la novel·la negra, queda difuminada. La que conserva, però, és molt elevada i atrevida per una publicació feta en l'Espanya franquista dels quaranta.

L'any 1955, el setmanari Tintin publica a França un episodi curt on apareix Rich Hochet, un jove venedor de diaris. Amb el temps, RICH HOCHET, es convertirà en una de les sèries més populars amb més de cinquanta àlbums i, fins i tot, amb una versió per la televisió. Malgrat això aquest personatge és pràcticament desconegut al nostre país on només existeixen uns pocs àlbums publicats en català difícils de trobar. Un any després Rich Hochet és ja periodista i protagonitza vàries històries curtes complertes. En un d'aquests episodis coneix al comissari J. Sigismond Bourdon, un home elegant propietari d'un Porsche i que, a partir d'aquell moment, formarà amb el protagonista una parella inseparable. No és, però, fins l'any 1961 quan es comencen a publicar les històries llargues que més tard serien publicades en àlbums per Lombard que editaria la sèrie complerta a partir del 1963. El principal interès de RICH HOCHET recau en les intrigues ben construïdes, amb un grup de possibles culpables fins la darrera pàgina, i en els ben caracteritzats personatges secundaris : Ladru, l'inspector discret i eficaç; Nadine, neta del comissari, enamorada de Rich; el seu pare i ajudant Richard Hochet, antic trinxeraire penedit, i el professor Hermelin, savi genial i despistat. Inexplicablement, cap editor espanyol s'ha atrevit a continuar aquesta sèrie.

GIL JOURDAN, de Maurice Tillieux, nascut l'any 1956 a la revista Spirou i conegut en català com a GIL PUPIL·LA, és una excel·lent sèrie en la qual es manté l'esquema tradicional: un detectiu privat Gil, amb un despatx polsegós semblant al dels herois de Hammet i Chandler, un maldestre ajudant, Libellule (Sargantana, en català), la seva secretària Queue de Cerise (Cirereta) un policia "oficial", l'inspector Croûton (Crostó). A les aventures de GIL JOURDAN l'acció hi juga un paper fonamental. Les persecucions amb cotxe, les baralles, les caigudes i les corredisses estan presents en cada episodi. Estem lluny de les investigacions pausades i tranquil·les d'un Maigret o de les llargues caminades i esperes dels protagonistes de Chandler. El ritme trepidant de GIL PUPIL·LA té molta semblança al de les pel·lícules nord-americanes de gàngsters (no confondre amb el cinema negre). Aquest ritme dinàmic està, però, realitzat de forma magistral amb una planificació de la pàgina i una distribució en vinyetes poques vegades aconseguides abans. Encara que les aventures de Gil Pupil·la l'han dut alguna vegada a llocs exòtics (per exemple a L'infern de Xica-Xic) el millor encert de la sèrie és la descripció dels petits llogarrets del territori francès: la Normandia de El pas dels ofegats, els poblets de l'interior a Festival sobre 4 rodes o El secret de la cripta. Sense oblidar, és clar, el retrat encertat de la manca d'intel·ligència de molts dels seus personatges. GIL JOURDAN va ser publicat en català a Cavall Fort i és pot trobar en àlbums editats per Casal.

FRANKA, de Hank Kuipjers, es va publicar inicialment, l'any 1973, a la revista holandesa Pep i després de manera successiva a Eppo, World Vervolgd i Sjosji. A Espanya, Barcanova ha publicat en català, cinc àlbums sense cap mena d'ordre cronològic. Encara que això és un fet corrent en l'edició espanyola de material estranger no deixa de ser una falta de respecte pels lectors que tenen una certa dificultat per poder seguir alguns detalls menors de la història. Franka és una noia pèl-roja, bonica i decidida, secretària del comissari Noorderwind, que viu a Groterdam, treballa al Museu del Crim i, per les seves aventures, viatja per tot el món. Sovint s'ha situat FRANKA entre el corrent del còmic francobelga anomenat "línia clara", classificació totalment errònia primer perquè la protagonista i molts personatges, són noies amb una accentuada personalitat totalment independents dels homes i, segon, perquè l'autor no té cap mania en mostrar totes les vegades que calgui, les noies, dutxant-se, banyant-se, vestint-se, despullant-se o prenent el sol sense o amb poca roba i, fins i tot, compartint llit amb algun company d'aventura. A les seves aventures hi ha dos elements quasi bé omnipresents: l'enyorança pels paradisos perduts i un retrat del món dels negocis i de les altes finances amb individus que no dubten a fer el que sigui per aconseguir l'èxit i el poder.

A Itàlia la revista Alter Linus publica, l'any 1975, ALACK SINNER obra dels argentins Carlos Sampayo i José Antonio Muñoz que trenca amb l'estètica imposada per l'escola francobelga per recuperar l'esperit original de la novel·la negra americana i una estètica pictòrica, de blancs i negres contrastats, molt propera a l'estil de Milton Cannif i Frank Robbins. En mica en mica, però, els personatges apareixen cada cop més distorsionats fins arribar a semblar personatges de les pintures negres de Goya. Alack Sinner és un antic policia exiliat als Estats Units fugint de l'Argentina de Peron, cansat dels tripijocs dels seus companys que treballa primer com a xofer de taxi i desprès com a detectiu privat. A la manera d'un Sam Spade o d'uns dels protagonistes encarnats per Humprey Bogart, Sinner, cigarret a la boca, freqüenta el Bar de Joe, un lloc on pot trobar bona part de gent marginada per la societat de consum. Alack Sinner és un declarat enemic dels policies corruptes, dels advocats deshonestos al servei del crim organitzat, dels fatxendes sàdics i dels traficants de droga i és amic dels perdedors. Ell mateix, a l'estil dels antiherois de Dashiell Hamett o Raymond Chandler, és un perdedor que lluita contra els esglaons més baixos de la delinqüència i el crim peròque no podrà mai arribar a combatre els autèntics culpables d'una societat violenta i hipòcrita que els permet ocupar els llocs més alts de les finances i el poder.

L'any 1979 a la revista italiana Il Mago publica SAM PEZZO, de Vittori Giardino, en forma d'episodis independents i curts de 12 a 20 pàgines però que, es van relacionant entre ells per explicar una història de la que cada episodi és un capítol. Posteriorment la revista francesa Circus va publicar episodis més extens. Sam Pezzo, un nom que forçosament ens recorda Sam Spade, és el típic detectiu de les novel·les de sèrie negra: perdedor nat, sense lligams efectius familiars, sempre esperant que arribi un treball per poder pagar les factures pendents i sempre utilitzat pels clients que li expliquen històries falses o per noies boniques que no dubten d'anar-se'n al llit amb ell per evitar respondre preguntes comprometedors o amagar les seves veritables intencions d'utilitzar-lo com una titella. Giardino, amb una perfecta utilització dels blancs i negres i amb una acurada planificació aconsegueix crear una atmosfera molt propera a la de les pel·lícules americanes del gènere. Un cop més hem de lamentar que la sèrie no s'hagi editat de manera normal al nostre país. Dels quatre volums que consta només un, que porta el nom de Shit City i que no és el primer, ha estat publicat en castellà per Norma Editorial a la seva col·lecció El Muro.

Léo Malet, creador d'una sèrie de novel·les policíaques amb vint-i-nou volums publicats, no és massa partidari del còmic com a mitjà d'expressió. De tota la col·lecció dels Nouveaux Mystères de Paris amb NESTOR BURMA com a personatge principal i que compta amb diverses adaptacions cinematogràfiques i una sèrie de televisió, només cinc episodis han estat adaptats al còmic. Alguns han estat publicats en castellà per Norma. Léo Malet només va accedir a autoritzar la versió en còmic quan va saber que el dibuixant seria Jacques Tardi a qui admirava ja per les seves reconstruccions històriques del Paris de començaments de segle a ADELE BLANC-SEC. Jacques Tardi, un bon adaptador del gènere negre, va repetir l'experiència amb GRIFFU d'un altre autor "noir", Patrick Manchette. NESTOR BURMA és beneficia de la gran recreació d'ambients. Tardi aconsegueix situar-nos plenament en els barris de París amb una descripció detallada i documentada dels establiments, carrers, racons d'aquella ciutat en els anys cinquanta. Per contra, i segons el meu criteri, pateix el defecte d'una excessiva càrrega literària que alenteix l'acció i dona una certa pretensiositat al còmic. És difícil pel guionista, que també és l'autor de les novel·les, retallar-les de manera adequada per passar-les al nou mitjà. Els elements narratius són, però, diferents en els dos mitjans i el còmic se'n ressent. Això no passa, en canvi, en l'adaptació de GRIFFU que fa Manchette.

Encara que TORPEDO és una creació gràfica del nordamericà Alex Toth, apareguda a la revista Creepy, no és fins quan el comença a dibuixar Jordi Bernet, en el tercer episodi, que adquireix èxit i fama. Torpedo és el nom amb que el món de l'hampa coneix Luca Torelli, un assassí professional, d'origen italià, cínic i amoral, que viu i "treballa" a la Nova York de l'any 1936. Les seves accions violentes i sàdiques varen provocar, fins i tot, la censura d'alguns episodis. Luca abusa, maltracta i humilia les dones incloses algunes menors d'edat i mata les seves víctimes a sang freda sense donar-los la més mínima oportunitat. És l'autèntic gàngster que viu al dia passant pel damunt de tothom qui li fa nosa. A les seves aventures, sovint acompanyat de Rascal que en contrast li planteja escrúpols morals que ell rebutja, no hi ha lloc per cap dels valors que se suposa ha de tenir una persona honesta. Es mata, es roba, s'estafa, es viola per diners i sempre a costa dels més dèbils i al servei dels més rics. Torelli no té ni la més mínima consciència de classe i és una representació del "lumpen" en el sentit més brechtià de la paraula. L'únic valor que accepta Luca Torelli és el de que tot és vàlid, inclosa l'eliminació física dels qui li barren el pas, si en pot treure profit personal. No deixa de ser motiu de reflexió veure que Torpedo és acceptat per una societat que utilitza mètodes semblants en les relacions entre estats on els més poderosos poden matar, impunement, ciutadans d'altres països quan s'oposen al seu domini.

JÉRÔME K. JÉRÔME BLOCHE, ha començat a ser publicat en català per ordre cronològica, per Barcanova amb el nom de GERARD K. GERARD BLOCH. El que hem de lamentar, però, és que siguin només cinc àlbums i sense massa espectatives de continuació atès el temps que fa des del darrer. La sèrie, amb guions de Serge Le Tendre i Pierre Makyo i dibuixos de Alain Dodier va apareixer a la revista francesa Spirou l'any 1982. Jérôme és un xicot de vint anys que col·lecciona sirenes de policia, segueix un curs per correspondència com a detectiu privat, tradueix al francès novel·les policíaques, va amb un ciclomotor, és un maldestre increïble que té por a la foscor, té un pòster de Humphrey Bogart penjat a la seva habitació i és té ell mateix com el model d'heroi a seguir. I, malgrat això, és capaç, encara que no sempre d'una manera ortodoxa i planificada per ell, de resoldre els diferents assassinats amb que es va trobant ajudat, sempre, per la seva xicota Babette. Per la seva estructura narrativa i, sobretot, per la seva temàtica JÉRÔME K. JÉRÔME és una sèrie que està molt lluny de la novel·la negra. Més aviat podria situar-se en el corrent naturalista representat pel Maigret de Simenon. Amb la diferència, és clar, que mentre que aquest és un comissari dela policia judicial de Paris, el primer és un detectiu privat amb més trets d'afeccionat que de professional.

DIETER LUMPEN, de Jorge Zentner i Rubén Pellejero, forma part del corrent que pren com a personatges principals uns éssers rebutjats per la societat, amorals, sense escrúpols i, si cal, assassins. En el primer episodi, "Un puñal en Estambul", publicat a la revista Cairo l'any 1985, Dieter és el xofer d'una "simpàtica" velleta que no dubte en matar, per obtenir un retrat seu record de joventut, i robar un objecte a un museu per "agraïr" els serveis de Dieter. Aquest és capaç de vendre's ell mateix en una partida de daus, fet que el portarà a provocar la mort d'una persona innocent el fill del qual li acabava de salvar la vida. Dieter es veu embolicat en tot tipus de situacions al límit de la legalitat, fent contraband d'armes a Palestina, compartint la vida dels colonitzadors anglesos a la India de Gandhi o matant a un agent de l'Interpol per apoderar-se d'uns diamants.

HARRY DICKSON, de Christian Vanderhaeghe i Pascal J. Zanon, és l'adaptació al còmic de les novel·les populars de Jean Ray que es publiquen des de l'any 1932. L'editorial Joventut ha publicat, en català, només tres dels nou àlbums originals. El principal motiu de la falta d'acceptació en el mercat és, probablement, una estètica fora de temps. HARRY DICKSON és una mostra de l'anomenada "línia clara" iniciada per TINTIN i seguida, entre d'altres, per BLACK I MORTIMER i ALIX. Uns dibuixos plans, amb poc ritme i amb uns textos (sempre dins de globus rectangulars) que podien ser innovadors en els anys trenta però estan absolutament antiquats als anys noranta. Els lectors d'aquí que no han llegit massa còmics d'aquest tipus i que poden estar més influïts pels clàssics americans o per l'estil de revistes com Pilote i Metal Hurlant, queden sorprsos per un estil que troben lent, farragòs i simplista. Harry Dickson, un detectiu amb el barret i la pipa tradicionals, viu a Londres i, com un nou Sherlock Holmes, acompanyat deTom, el seu particular Watson, lluita incansablement contra Georgette Cuvelier, una representació del mal amb cara d'àngel. Llegir HARRY DICKSON té l'encant de recordar la ingenuïtat de les velles novel·les com les de Conan Doyle. El que no és molt, però tampoc és poc.

La novel·la negra, pròpiament dita, respon a un país, un temps i unes circumstàncies socials que, difícilment, es podrien repetir. És lògic doncs que els seus seguidors hagin anat buscant noves fórmules i hagin intentat adaptar-se a les noves realitats. I una d'elles ha estat la incorporació de la dona en llocs de treball impensables en els anys quaranta. D'aquesta manera hem vist aparèixer diferents dones fent feina de policia o de detectiu privat. És el cas, per citar dos exemples de novel·la, de la nordamericana Kingsey Millhone o de la mallorquina Lònia Guiu. Alfons Font s'apunta a aquesta opció i crea la sèrie TAXI, protagonitzada per una noia coneguda per aquest nom per la seva antiga professió i que treballa en el periodisme d'investigació per compte del seu protector i amic Nelson. Treball que la durà a investigar alguns dels casos de corrupció de les gran empreses en les que el seu interior no és tan net com els disseny dels seus despatxos i les façanes dels seus edificis. TAXI, de manera semblant a les novel·les de Pepe Carvalho, té una segona protagonista destacada: la ciutat de Barcelona dibuixada amb meticulositat. Font mostra en aquesta sèrie un dosi important de escepticisme i sarcasme. La seva filosofia pot concretar-se en una rèplica de Taxi: "Existeixen els innocents, o tots som culpables?"

Francois Walthéry, l'autor de NATACHA, és també un dels autors de RUBINE. Walthéry s'encarrega del dibuix però ha deixat els guions en mans de Lazare i Mythic. I això es nota. El protagonisme de Natacha no li resta femeneitat. En canvi Rubine es comporta d'una manera tant masculina que perd atractiu. Rubine actua amb excessiva prepotència, violència i falta d'escrúpols. No dubta ni un moment en matar a un noi de color que entra a robar a un establiment de massatges. La desproporció és evident: un robatori menor és castigat amb la mort. Per això ens és presentat com un model de dona decidida que no te cap dubte a l'hora de fer complir la llei. Rubine, a més, aprofita qualsevol ocasió per treure el seu revòlver i disparar. Ho fa, amb prepotència, per espantar dues dones xafarderes hipòcrites que parlen sobre les agressions sexuals, ho fa per foragitar un trist lladre de carrer que pretén robar una cartera. Dels vuit àlbums de RUBINE cap ha estat traduït ni al català ni al castellà.