Més de setanta àlbums publicats avalen l'acceptació popular d'aquesta sèrie creada el març de l'any 1955 per André-Paul Duchateau com a guionista i Gilbert Cascart "Tibet" com a dibuixant per a la revista franco-belga TINTIN.

RIC HOCHET no és pas una obra mestra del còmic però és una excel·lent sèrie que es llegeix amb força interès encara que aquest tingui alts i baixos en els diferents episodis. Potser això és el que ha impedit -al menys a mi- qualificar-la com a obra mestra. De vegades l'èxit d'una sèrie provoca la necessitat empresarial d'anar de pressa i no perdre massa temps per a publicar un nou volum. I les presses no son bones amigues per tenir el temps necessari i reflexionar sobre els encerts i desencerts de l'obra publicada fins el moment. En la dècada dels setenta sortíen dos àlbums cada any. Més de cent-vint pàgines vol dir més de dues per setmana.

Ric Hochet va començar la seva trajectòria en un episodi curt en el que apareixia com a venedor de diaris i tenia aspecte de noi. L'any següent és ja periodista i protagonitza vàries històries curtes complertes. En un d'aquests episodis coneix al comissari J. Sigismond Bourdon, un home elegant propietari d'un Porsche i que, a partir d'aquell moment, formarà amb el protagonista una parella inseparable. No és, però, fins l'any 1961 quan es comencen a publicar les històries llargues, aquelles de lliuraments setmanals que acabaven amb el conegut "continuarà.." i que més tard serien publicades en àlbums per Lombard que editaria la sèrie complerta a partir del 1963.

Com és habitual en el còmic, el principal interès de la sèrie recau per una banda en unes intrigues ben construïdes, amb un grup de possibles culpables impossible de desvetllar fins la darrera pàgina, i, per l'altra, en uns personatges secundaris ben caracteritzats: l'inspector Ladru, discret i eficaç; la bonica Nadine, neta del comissari i, naturalment ,enamorada de Rich; Richard Hochet, pare del protagonista i antic trinxeraire penedit que li fa d'ajudant i, tampoc podia faltar, el savi, genial i despistat, professor Hermelin.

Potser se li por retreure un excessiu infantilisme degut possiblement a la ideologia del setmanari on es publicava. Aquest infantilisme el fa cometre errades que esperen passin desapercebudes pels lectors. Així, per exemple, quan Ric en una muntanya coberta de neu necessita uns esquís per baixar a la vinyeta següent ja porta uns esquís als peus que han aparegut per miracle. Situacions com aquesta es repeteixen una i altra vegades. És possible que influís també en aquesta rapidesa en trobar solucions sense pensar-ho massa la necessitat d'acabar ràpidament les pàgines que el públic reclamava. En la dècada dels setanta es publicaven dos àlbums cada any. Més de cent-vint pàgines en menys de 50 setmanes si en descomptem al menys un parell de vacances.

Malgrat aquest excés de treball i els detalls mencionats fruit de la precipitació per acabar i el poc temps per pensar la sèrie té gran interès per la varietat de situacions que planteja i els nombrosos temes que toca. El que s'ha dit al respecte no afecta només els guions. Hi ha vinyetes amb fons molt treballats i d'altres en que no hi ha cap fons i on apareixen nomes un parell de personatges.

Jaimes Libros va canviar el nom del protagonista i com a Ric Barri va publicar al menys l'episodi Firmado: Camaleon en dues versions (tapa dura i tapa tova). Ponent Mont ha publicat en castellà tres integrals dels primers àlbums. Cap editor espanyol s'ha atrevit a publicar més volums d'aquesta sèrie.