PARACUELLOS
és, probablement, la obra més important de còmic feta
a Espanya. Feia molt poc que havia mort el dictador i ningú s'havia
atrevit encara a fer una obra tan demoledora sobre el que significava viure
sota el feixisme. La sèrie va començar a ser dibuixada l'any
1975, ara farà 50 anys, encara que la seva aparició ve ser el
1976 al primer número de la revista Muchas Gracias a qui cal
agrair s'atrevís a publicar-la. Potser caldria anar pensant fer l'obligat
homenatge el seu autor, el narrador gràfic més important d'aquest
país.
El
maig de l'any 1977 escrivia, en el primer número de la revista Trocha,
"Paracuellos -títol genèric amb el que em referiré,
per ser el primer episodi, a la darrera sèrie de Carlos Gimenez- és
probablement la primera que reconcilia la historieta espanyola amb la cultura".
Encara que de fet Paracuellos no era el primer episodi -ho era Carretera de
Aragón- el nom escolit per mi va fer fortuna i els successius àlbums
s'han publicat tots amb aquest nom.
PARACUELLOS és un magnífica reflexió, sustentada per
una excel·lent tècnica narrativa, sobre el món de la
infància en un context repressor dominat per una església obscurantista
i un estat feixista. Els nens que, per diferents causes, s'han vist apartats
de l'àmbit familiar, són les víctimes més indefenses
en les mans d'un sistema que imposa una educació paramilitar, fanàtica,
doctrinària, irracional i terrorífica a canvi d'una miserable
compensació d'aliments que en prou feines garanteixen els mínims.
Un sistema que obliga els nens a cercar les sobres que llencen seus "educadors"
en el cubell d'escombraries. O que els obliga a fer la migdiada estesos en
el pati de pedra sota un sol estabornidor.
Aquesta
és la infància que durant uns anys va viure Carlos Giménez
-Pablo, en el còmic- en les institucions falangistes de Auxilio Social.
Una situació semblant a la que van viure tots els nens de la dècada
dels quaranta amb la petita però important diferència, que la
majoria tenien el consol de la seva família fora de l'àmbit
escolar. Nens que vivien dins un sistema incapaç de resoldre els problemes
més elementals precisament per estar basat en la negació de
l'existència d'aquest problemes. L'educació es va deixar en
mans de l'església i amb quotes de pagament. Les famílies que
no podien pagar-les es quedaven al carrer o eren tancats en una espècie
de presons anomenades Hogares.
De
vegades pot semblar que el dibuix de Carlos és excessivament tou per
descriure la crueltat de la història narrada. Cal tenir en compte primer
que malgrat tot sempre queda un sentiment de nostàlgia quan algú
explica la seva infància però també que sense aquest
tractament la sèrie seria tan dura que difícilment seria suportable.
La ironia i la tendresa que fa servir l'autor ens ajuden a digerir un dels
còmics més durs que s'han fet mai sobre el sistema educatiu
del franquisme. És possible justificar d'alguna manera l'angoixa, la
soledat, la fam, la set i el terror d'uns nens que han de suportar la corrupció,
el sadisme, la crueltat i el fanatisme dels seus zeladors?