PÀGINES QUE HAN FET HISTÒRIA

TERRY I ELS PIRATES va ser escrita i dibuixada per Milton Caniff des de l'any 1934 fins el 1946. Posteriorment va ser continuada per George Wunder fins la seva finalització el 25 de febrer de 1973. La sèrie va començar en forma de tires diàries. El 9 de desembre del mateix any, però, varen començar a publicar-se les planxes dominicals amb aventures que res tenien a veure amb les de les tires diàries (recollides en el volum 00 de l'edició feta per Planeta el 2005). Milton Cannif als seus 26 anys estava dibuixant DICKIE DARE quan Joseph Patterson, propietari del Daily News li proposà la creació d'un nou personatge. No feia massa que l'economia americana s'havia desplomat pel crack del 29 i el públic americà el que volia era trobar una sortida a les seves preocupacions. El cinema, la novel·la negra i el còmic proporcionaren aquesta sortida amb productes que, amb molt d'encert, Antoni Guiral ha batejat com a "cultura de la depressió".

D'aquest manera el 22 d'octubre de l'any 1934 surten les primeres tires diàries de TERRY Y ELS PIRATES (editades en blanc i negre en el volum 1 de Planeta Agostini 2005 i en color, sense dates, per Norma en els àlbums del 1991). Pocs dies més tard, el 9 de desembre del mateix any, surten les primeres planxes dominicals. Les dues aventures amb els mateixos protagonistes però amb diferents arguments seguiran per separat fins que s'unificaran definitivament el 30 d'agost del 1936 (pàgina 112 del volum 2 en l'edició de Planeta Agostini 2005).

La trama argumental no pot ser més simple. D'entrada l'acció, seguint l'exemple de TARZAN, FLASH GORDON y d'altres sèries, recorre a escenaris allunyats o exòtics. La aventura s'inicia a Xina en un dels anys 30 del segle XX. Terry Lee, el protagonista junt amb el seu amic Pat Ryan i Connie, un guia local, busquen una mina perduda. Per trobar-la hauran de lluitar contra tota mena de malvats. Les primeres planxes dominicals fan honor al nom complert del còmic perquè els protagonistes son capturats una vegada darrera l'altre per diversos pirates. El primer d'ells la preciosa Dragon Lady que tindrà un paper important en la sèrie. Els arguments son excessivament infantils per un adult. La ingenuïtat que tenen els protagonistes per a deixar-se enganyar clama al cel. Sort tenen, però, que la majoria dels dolents son més supersticiosos i burros que fets d'encàrrec. Aquesta qüestió és, però, bastant habitual en el còmic americà d'aquells anys -potser amb l'única excepció de LI'L ABNER- fins que Alex Raymond no va introduir més profunditat amb el seu RIP KIRBY. Llegir avui les primeres planxes de TERRY Y ELS PIRATES representa un esforç que només queda compensat per la qualitat dels dibuixos i l'estructura de muntatge.

Quan esclata la segona guerra mundial la sèrie deixa de ser d'aventures per transformar-se en un pamflet propagandístic en favor dels aliats. Terry es convertirà en un pilot de la USAF, Pat s'allistarà a la marina i Dragon Lady, reconvertida d'enemiga a aliada, serà una dirigent de la resistència nadiua als invasors japonesos. En aquesta etapa la sèrie pot ser de gran interès pels lectors els països dels quals estan implicats en el conflicte però baixa de qualitat pels qui l'han pogut llegir posteriorment.

TERRY I ELS PIRATES va representar, a nivell gràfic, una autèntica revolució no immediatament a la seva sortida sinó quan Caniff ajudat pel seu amic Noel Sickles abandona paulatinament la ploma per començar a dibuixar amb pinzell. En molts moments la línia que perfila els personatges desapareix per deixar lloc a unes impressionants taques negres. Quasi bé no hi ha grisos i dominen els blancs i negres donant a la pàgina un estil impactant que després ha estat seguit per molts grans dibuixants. Podem citar com a seguidors seus i només a títol d'exemple el nord-americà Frank Robbins, l'italià Hugo Pratt o el català Jordi Bernet.

Però la importància de Caniff en el còmic no és només pel seu estil gràfic sinó per la seva capacitat narrativa que fa que les tires diàries o les planxes dominicals siguin seguides amb autèntic fervor gràcies al seu domini del muntatge que deixa sempre la darrera vinyeta com un interrogant que necessita resposta.

La sèrie ha tingut diverses edicions al nostre país. Darrerament podem destacar les que van fer Edicions B.O. que començà publicant les tires diàries, Norma Editorial l'any 91 publicant les Sundays en color, la cronològica de Planeta Agostini l'any 2005 -planxes dominicals en blanc i negre- i la de Dolmen l'any 2020.