PÀGINES
QUE HAN FET HISTÒRIA
TERRY
I ELS PIRATES va ser escrita i dibuixada per Milton Caniff des de l'any
1934 fins el 1946. Posteriorment va ser continuada per George Wunder
fins la seva finalització el 25 de febrer de 1973. La sèrie
va començar en forma de tires diàries. El 9 de desembre
del mateix any, però, varen començar a publicar-se les
planxes dominicals amb aventures que res tenien a veure amb les de les
tires diàries (recollides en el volum 00 de l'edició feta
per Planeta el 2005). Milton Cannif als seus 26 anys estava dibuixant
DICKIE DARE quan Joseph Patterson, propietari del Daily News li proposà
la creació d'un nou personatge. No feia massa que
l'economia americana s'havia desplomat pel crack del 29 i el
públic americà el que volia era trobar una sortida a les
seves preocupacions. El cinema, la novel·la negra i el còmic
proporcionaren aquesta sortida amb productes que, amb molt d'encert,
Antoni Guiral ha batejat com a "cultura de la depressió".
D'aquest manera el 22 d'octubre de l'any 1934 surten les primeres tires
diàries de TERRY Y ELS PIRATES (editades
en blanc i negre en el volum 1 de Planeta Agostini 2005 i en color,
sense dates, per Norma en els àlbums del 1991).
Pocs dies més tard, el 9 de desembre del mateix any, surten les
primeres planxes dominicals. Les dues aventures amb els mateixos protagonistes
però amb diferents arguments seguiran per separat fins que s'unificaran
definitivament el 30 d'agost del 1936 (pàgina
112 del volum 2 en l'edició de Planeta Agostini 2005).
La trama argumental no pot ser més simple. D'entrada l'acció,
seguint l'exemple de TARZAN, FLASH GORDON y d'altres sèries,
recorre a escenaris allunyats o exòtics. La aventura s'inicia
a Xina en un dels anys 30 del segle XX. Terry Lee, el protagonista junt
amb el seu amic Pat Ryan i Connie, un guia local, busquen una mina perduda.
Per trobar-la hauran de lluitar contra tota mena de malvats. Les primeres
planxes dominicals fan honor al nom complert del còmic perquè
els protagonistes son capturats una vegada darrera l'altre per diversos
pirates. El primer d'ells la preciosa Dragon Lady que tindrà
un paper important en la sèrie. Els arguments son excessivament
infantils per un adult. La ingenuïtat que tenen els protagonistes
per a deixar-se enganyar clama al cel. Sort tenen, però, que
la majoria dels dolents son més supersticiosos i burros que fets
d'encàrrec. Aquesta qüestió és, però,
bastant habitual en el còmic americà d'aquells anys -potser
amb l'única excepció de LI'L ABNER- fins que Alex Raymond
no va introduir més profunditat amb el seu RIP KIRBY. Llegir
avui les primeres planxes de TERRY Y ELS PIRATES representa un esforç
que només queda compensat per la qualitat dels dibuixos i l'estructura
de muntatge.
Quan esclata la segona guerra mundial la sèrie deixa de ser d'aventures
per transformar-se en un pamflet propagandístic en favor dels
aliats. Terry es convertirà en un pilot de la USAF, Pat s'allistarà
a la marina i Dragon Lady, reconvertida d'enemiga a aliada, serà
una dirigent de la resistència nadiua als invasors japonesos.
En aquesta etapa la sèrie pot ser de gran interès pels
lectors els països dels quals estan implicats en el conflicte però
baixa de qualitat pels qui l'han pogut llegir posteriorment.
TERRY I ELS PIRATES va representar, a nivell gràfic, una autèntica
revolució no immediatament a la seva sortida sinó quan
Caniff ajudat pel seu amic Noel Sickles abandona paulatinament la ploma
per començar a dibuixar amb pinzell. En molts moments la línia
que perfila els personatges desapareix per deixar lloc a unes impressionants
taques negres. Quasi bé no hi ha grisos i dominen els blancs
i negres donant a la pàgina un estil impactant que després
ha estat seguit per molts grans dibuixants. Podem citar com a seguidors
seus i només a títol d'exemple el nord-americà
Frank Robbins, l'italià Hugo Pratt o el català Jordi Bernet.
Però la importància de Caniff en el còmic no és
només pel seu estil gràfic sinó per la seva capacitat
narrativa que fa que les tires diàries o les planxes dominicals
siguin seguides amb autèntic fervor gràcies al seu domini
del muntatge que deixa sempre la darrera vinyeta com un interrogant
que necessita resposta.
La sèrie ha tingut diverses edicions al nostre país. Darrerament
podem destacar les que van fer Edicions B.O. que començà
publicant les tires diàries, Norma Editorial l'any 91 publicant
les Sundays en color, la cronològica de Planeta Agostini l'any
2005 -planxes dominicals en blanc i negre- i la de Dolmen l'any 2020.
|