CÒMICS DE CIÈNCIA-FICCIÓ

 

Des de Buck Rogers fins avui s'han publicat centenars de còmics de ciència-ficció. He escollit, per raons d'espai, alguns dels més representatius del gènere. És obvi, doncs, que la majoria no es trobaran aquí. D'altra banda no era pas aquest l'objectiu perseguit. L'especialista i l'afeccionat tenen avui recursos suficients per cercar informació a través de la xarxa d'internet. El propòsit perseguit és molt més modest: acostar uns personatges que han marcat pautes, tant a la història dels còmics com a la de la comunicació i a la de la ciència ficció, al lector no especialista en aquests temes amb l'esperança de despertar la seva curiositat i, qui sap, el seu futur interès.

A la relació del marge hi ha trenta sis dels còmics que m'han semblat bàsics. Això no vol pas dir que tots ells estiguin a l'abast dels possibles lectors. Alguns no s'han publicat al nostre país o ho han fet en temps llunyans i en edicions limitades per el que són difícils d'aconseguir. No he posat aquí els superherois americans, excepte els dos més representatius, perquè, crec que mereixen una pàgina apart.

Els còmics de ciència-ficció no s'han acostat però, ni de lluny a tots els temes possibles. Només uns quants han estat utilitzats i repetits en diferents sèries: els viatges per l'espai i els imperis galàctics, els viatges pel temps, la visita d'extraterrestres al planeta Terra al llarg de la seva història o prehistòria i la supervivència en un mon postnuclear.

BUCK ROGERS (1929) de Philip F. Nowland i Dick Calkins

BUCK ROGERS, és considerada la primera sèrie de ciència-ficció de la història del còmic. Nowlan va utilitzar pel guió una novel·la seva Armaggedon 2419 publicada un any abans de la sortida del còmic. La strip va ser distribuïda a Estats Units a partir de l'any 1929 pel National Newspaper Syndicate.
En el primer episodi Buck Rogers, al despertar d'un llarg somni de cinc segles i trobar-se amb una Terra dominada pels xinesos, es converteix en el líder de la lluita per l'alliberament del poble nordamericà. En aquest lluita trobarà Wilma Deering que es convertirà en la seva companya inseparable en un seguit d'aventures que els portaran al planeta Mars. BUCK ROGERS ha esta dibuixat també per Murphy Anderson (1947-1949), Leon Dworkins (1949-1951), Dick Yager (1951-1958), Murphy Anderson altre vegada (1958-1959) i, finalment , George Tuska (1959-1967).

TINTIN (1929) de Georges Remi "Hergé"

TINTIN no és una sèrie de ciència-ficció. Només els àlbums, "Objectiu: la Lluna", "Hem trepitjat la Lluna" i "Vol 714 a Sidney" tenen relació amb el tema. Els dos primers que constitueixen una sola aventura, començada a publicar quatre anys abans del llançament del primer satèl·lit a l'espai, tracta un dels grans mites de l'home: arribar al nostre satèl·lit. Tornassol informa als nostres amics de les investigacions sobre un coet lunar en una base amagada. Però un grup fa sabotatge, roben els plans i desvien el coet de prova, fet que és una clara metàfora sobre la guerra freda i la cursa de l'espai de l'època. A pesar de les dificultats, però, a la fi aconsegueixen enlairar-se. Després, es descobreix que hi ha dos passatgers més, són els Dupondt, i per tant s'ha de reduir el temps del viatge per problemes d'oxigen. Aconsegueixen arribar a la Lluna i fer-hi les exploracions necessàries. Els problemes venen quan apareix un sabotejador, que amb l'ajuda d'un tripulant, vol tornar a la Terra abandonant la resta. Amb aquesta obra, Hergé s'avançà a la realitat i es demostraren força coincidències amb l'arribada de l'home a la Lluna el 1969. A més Hergé ja proposà l'existència d'aigua a la Lluna, fet contrastat fa poc temps. A Vol 714 Hergè recupera el mite de atribuir les estàtues de l'illa de Pasqua a extraterrestres, amb aparició d'OVNI inclosa.

BRICK BRADFORD (1933) de William Ritt i Clarence Gray

Strip diària apareguda als Estats Units l'any 1993 i distribuïda pel King Features Syndicate i a la qual s'afegí, a partir del 1934, una planxa dominical.
El protagonista Brick Bradford pot desplaçar-se per l'espai i el temps gràcies a un aparell en forma de baldufa inventat pel professor Kala Kopak. Brick viatja acompanyat de la seva promesa Béril Salisbury i el seu amic Bucko O'Brien a més a més del professor inventor de l'aparell locomotor. Aquest té també la propietat de poder canviar les dimensions de les coses i d'aquesta manera Brick i els seus companys podran viatjar a l'interior d'una moneda i descobrir el món de l'àtom. Les seves aventures el portaran a la prehistòria, a l'Egipte faraònic i a enfrontar-se a robots gegants.William Ritt abandonà la sèrie el 1948 i Clarence Gray la continuà fent-secàrrec també dels guions fins a l'any 1952 en què Paul Norris se'n va fer càrrec. El 1957, a causa de la mort de Gray, s'encarregà també de la planxa dominical. L'any 1948 la Columbia va produir una sèrie de quinze films per a la televisió protagonitzada per Kane Richmond i Linda Johnson.

FLASH GORDON (1934) d'Alex Raymond

A diferència de les anteriors, Flash Gordon va sortir per primera vegada als Estats Units en forma de planxa dominical el gener de l'any 1934, distribuïda pel King Features Syndicate. Alex Raymond s'inspirà en la novel·la When Worlds Collide de Philip Wylie i Edwin Balmer. Molt aviat, però, els guions van passar a ser escrits per Don Moore. La tira diària no va aparèixer fins al 1940 dibuixada també, en un començament, per Alex Raymond però continuada per Austin Briggs, Dan Barry, Sy Barry, Frank Frazetta, Ray Krenkel, Al Williamson i Ric Estrada. Les planxes dominicals, en canvi, són dibuixades exclusivament, des de l'any 1948, per Mac Raboy. Amb un plantejament similar al de Buck Rogers, Flash Gordon abandona la Terra acompanyat de la seva promesa Dale Arden i del científic Hanz Zarkov per arribar al planeta Mongo tiranitzat per l'emperador Ming que, com és normal, intentarà seduir Dale mentre la seva filla Aura pensa fer el mateix amb Flash. Flash aconseguirà aplegar al seu voltant en la lluita contra el tirà la resta del planeta i restituir el tron a Barin, l'autèntic príncep hereu que s'aparellarà amb Aura.

SUPERMAN (1938) de Jerry Siegel i Joe Shuster

Superman aparegué per primer cop l'any 1938 en el número 1 de la revista Action Comics. A l'any següent va aparèixer ja en una revista pròpia i començà també a publicar-se en els diaris tant en tires diàires com en sunday's (suplements dominicals). Superman va ser el primer de tota una sèrie de superherois amb poders extraordinaris adquirits per les més diverses causes. Superman a la vida quotidiana s'amaga amb el nom de Clark Kent i fa de periodista tímid del Daily Planet. En realitat és fill de Jor-El, un científic del planeta Krypton que, quan descobreix la propera fi del planeta, l'envia a la Terra amb una nau. La gravetat diferent i l'estructura molecular del planeta Krypton farà que a la Terra Superman tingui uns poders que el fan pràcticament invulnerable, excepte quan s'exposa a les radiacions de la kryptonita, un mineral del seu planeta d'origen. Al llarg dels anys, Superman-Clark viurà nombroses aventures acompanyat sempre per Louise Lane, el seu jove amic Jimmy Olsen i tota una caterva de malfactors terrestres i extraterrestres que posen en perill el model de vida americà. Superman ha estat continuat per tants dibuixants que és impossible fer-ne aquí una relació i ha generat una sèrie de subproductes basats en el seu nom: Superboy, Supergirl, The Man of Steel, etc.

ALLEY OOP (1939) de Vincent T. Hamlin

Alley Oop és un troglodita intel·ligent i afable que viu al país de Moo amb la seva promesa Oola, el rei Guzzle i el seu conseller Foozy sense oblidar el dinosaure Dizzie que serveix de mitjà de locomoció d'Alley. La sèrie va aparèixer en forma de tira diària l'any 1933 als Estats Units, distribuïda per la Newspaper Enterprises Association. Un any més tard sortia també la planxa dominical. Alley Oop fou creada com una sèrie d'humor, caràcter que no va perdre malgrat que l'any 1939 l'autor creà els personatges del professor Wonmung i del seu ajudant Osacar Boom inventors d'una màquina per viatjar en el temps que, accidentalment, captura Oop. A partir d'aquell moment Alley Oop viatjarà moltes vegades al llarg dels segles i es veurà involucrat en situacions que tenen lloc a l'antic Egipte de la reina Cleopatra, a la Roma dels cèsars, intervindrà a les creuades, a les guerres de religió que assolaren l'Europa de l'edat moderna i participarà en l'epopeia del Far West sempre en aventures divertides i retornant sempre, acabada una i abans de començar-ne una altra, al seu poblat prehistòric

LES PIONNIERS DE L'ESPÉRANCE (1945) de Roger Lecureux i Raymond Poïvet

Uns astrònoms detecten un perill imminent: el planeta Radias pot xocar contra la Terra. Una nau, l'Esperance, serà enviada per evitar el desastre. Alguns dels astronautes, l'americana Maud, la xinesa Tsin Lu, el rus Rodion, el francès Thanga seran els protagonistes d'una sèrie d'aventures que alguns crítics consideren fins i tot millor que Flash Gordon la sèrie nord-americana que li serví de model sobretot pel que fa als guions més progressistes, tal com ja deixa entendre la composició dels personatges, i mes creïbles des d'un punt de vista científic. La sèrie, va ser publicada originalment, l'any 1945, a la revista francesa Vaillant. Aquests dos fets, l'any i la revista, marcaren profundament el contingut dels guions: la revista era editada pel partit comunista francès que formà part dels primers governs posteriors a la Segona Guerra Mundial amb un clima de col·laboració entre totes les nacions que havien combatut el feixisme, cosa que es deixa clara ja en l'elecció dels protagonistes.

BLAKE ET MORTIMER (1946) d'Edgar Pierre Jacobs

Encara que aquesta no és una sèrie exclusivament de ciència-ficció un parell d'episodis fan que es pugui incloure perfectament en aquest apartat. Aparegué, per primer cop, el setembre del 1946 en el número 1 de la revista belga Tintin editada per Raymond Leblanc. L'autor va ser capaç de crear ràpidament un clima de tensió que va mantenir intrigats els lectors del setmanari durant molts mesos. De fet, els protagonistes, el professor de física nuclear Philip Edgar Angus Mortimer i el seu company Francis Percy Blake, membre dels servei d'espionatge militar anglès M.I.5, no van fer la seva primera aparició fins al cap de dues setmanes. Moltes de les aventures d'aquesta sèrie tenen caràcter policíac encara que inclouen elements futuristes lligats a la ciència-ficció. A l'episodi, però, L'Énigme de l'Atlantide els protagonistes, que passen uns dies a les illes Azores, trobaran uns estranys metalls que els portaran a descobrir el secret del mític continent desaparegut. Però serà, sobretot, a la Piège Diabolique on la ciència-ficció esdevindrà la veritable protagonista fent viatjar els nostres protagonistes a un París del futur pràcticament en ruïnes. Un detall innovador: el llenguatge ha canviat de tal manera en funció de la fonètica que el fa difícilment comprensible pels qui utilitzaren el mateix llenguatge en segles anteriors.

JEFF HAWKE (1954) de Sydney Jordan

Tira diària anglesa apareguda en el Daily Express l'any 1954. Malgrat que el Daily Express va deixar de publicar les seves aventures el 1974 aquestes continuaren a Estats Units i a Austràlia distribuïdes pel London Features Syndicate. Jeff Hawke és un pilot de la RAF que en una missió entra en contacte amb uns extraterrestres als quals ajudarà a deslliurar-se del dictador que els governa. La sèrie té dues línies d'acció que a vegades són divergents i a vegades s'entrecreuen. Per una part hi ha les aventures en què Jeff i el seu amic el comandant MacLean lluiten contra Chalcedon, un pirata de l'espai, educat, culte i divertit. A l'altra línia Hawke i MacLean troben explicacions extraterrestres a la majoria dels misteris de l'antiguitat que tenen intrigats els homes del segle vint: les piràmides d'Egipte, portes de pas cap a d'altres móns, l'esfinx, rèplica exacta d'una nau espacial (temes tractats posteriorment a Gatergate en el cinema i a la televisió); l'existència de sirenes, atlants i tota mena de vida intel·ligent amb formes biològiques sorprenents. Sense oblidar alguns dels mites somniats des de sempre: un motor que funciona amb herba, una màquina de moviment continu sense despesa energètica i altres meravelles impossibles de la tècnica.

EL MUNDO FUTURO (1955) de Guillermo Sánchez Boix "Boixcar"

El Mundo Futuro és, probablement, la sèrie espanyola de ciència-ficció més original al menys fins al moment de la seva creació. Si les anteriors havien estat imitacions, més o menys afortunades, de Rogers, Bradfor o Gordon, la filosofia d'aquesta era de Hazañas Bélicas, sèrie que havia fet famós el seu autor. Boixcar va ser el creador d'un estil molt personal basat, agafant com a base documental, en una fotografia de premsa que era reproduïda utilitzant trames ratllades fetes amb la tècnica anomenada a ploma. La qualitat de les pàgines li va donar fama i notorietat merescudes. A més a més, però, els seus guions portaven sempre un contingut, més o menys latent, basat en una espècie d'humanisme d'arrel cristiana molt poc justificat per la realitat del moment. La solució dels conflictes individuals i col·lectius basada únicament amb la comprensió i l'amor al proïsme prenent partit pel model capitalista i amb fortes crítiques al comunisme ateu li valgueren acusacions de simpaties nazis, acusacions injustes per un home que havia lluitat contra el feixisme al costat de la República durant la guerra civil espanyola. Si d'alguna cosa es pot acusar Boixcar és d'ingenuïtat. La sèrie no té un protagonista fix i de cada quadern, Edicions Toray en va editar 102 d'ordinaris i 2 d'extres. És una aventura que comença i acaba amb uns protagonistes que ja no tornarem a veure més.

BARBARELLA (1962) de Jean-Claude Forest

La primera heroïna de còmic alliberada sexual i intel·lectualment va aparèixer de forma discreta a la revista trimestral V Magazine la primavera del 62. L'èxit, però, no li arribà fins a la reedició de luxe, per burlar la censura, feta l'any 1964 per Eric Losfeld. Jean-Claude Forest va inspirar amb Barbarella tota una generació de nous dibuixants que seguiren l'exemple de Losfeld amb noves heroïnes -Jodelle (1966), Blanche Epiphanie (1967), Saga de Xam (1967), Epoxy (1968)- que trencaven els límits permesos a l'època inaugurant el que més tard s'anomenaria "còmic d'adults" i que tingueren uns defensors apassionats entre els joves de la revolució del maig del 68. Barbarella arriba al planeta Lythion on troba diferents pobles amics i enemics, s'enamora de Pygar, un àngel cec que recupera la vista gràcies a la seva relació sexual amb Barbarella, es baralla i fa l'amor amb Lio i fa posar vermell de plaer un robot que descobreix les "debilitats humanes". Barbarella, malgrat el seu èxit, no és una sèrie prolífica. V Magazine publicà només dues aventures, una tercera va ser publicada directament com a àlbum per Pierre Horay i, per acabar, L'Echo des Savanes publicà la darrera el 1981 dibuixada, però, per Daniel Billon. Roger Vadim va portar-la al cinema el 1968 amb Jane Fonda de protagonista.

SPIDER-MAN (1962) de Stan Lee i Steve Dikto

De tots els superherois inventats pels guionistes de la Marvel possiblement Spiderman és el més emblemàtic. De fet no hi ha dubte que els tres superherois més llegits i coneguts són Superman (1938), Batman (1939) i Spiderman (1962) cosa que confirmen les seves successives adaptacions cinematogràfiques. Peter Parker, un estudiant tímid i orfe des dels sis anys, que viu amb els seus oncles, es mossegat per una aranya radioactiva. Segurament a qualsevol altre això li hagués produït un càncer però a Peter el dota d'aràcnids poders. Quan troba al seu oncle mort per uns malfactors decideix dedicar la seva vida a combatre el mal sota el nom de Spiderman. En aquesta lluita s'enfrontarà a malvats tant perillosos com Electro, el Dr. Octupus, el Camaleó, ... i es casarà amb la bonica Mary-Jane Watson-Parker. Tanmateix Spiderman és un superheroi una mica diferent: és un defensor de la llei perseguit per la policia, té dificultats per pagar el lloguer del pis on viu, quan fàcilment podria ser un mil·lionari com Batman, veu els seus superpoders com una espècie de maledicció que l'impedeix tenir una vida normal i està aixafat pel pes de la responsabilitat. Peter és capaç de descobrir la seva veritable personalitat a un nen condemnat a morir de leucèmia. Un any després de la seva aparició en el número 15 d'Amazing Fantasy, ja tenia la seva pròpia revista Amazing Spider-Man. Spiderman ha estat dibuixat per molts artistes: Sal Buscema, Gil Kane, John Romita Jr., Al Williamson, Mike Esposito, Keith Williams o Joe Rubistein entre d'altres. A Espanya ha estat editat sempre en quaderns i, ara, ho fa Planeta Agostini.

MORT CINDER (1962) Héctor Oesterheld i Alberto Breccia

El còmic és un art en el qual, generalment, es dóna més importància al dibuix que al guió. Moltes de les històries que llegim no tenen un mínim rigor intel·lectual que les faci creïbles per a un públic adult. Per això, una sèrie com Mort Cinder és una autèntica joia atès que és capaç de ajuntar un excel·lent guió amb una extraordinària realització gràfica. Mort Cinder va ser publicat a Argentina a la revista Misterix. A Espanya va poder llegir-se en italià l'any 73 a la revista Il Mago que es ditribuÏa, encara que de forma minoritària, al nostre país. Poc després va ser publicat a la revista Zeppelin, editada per Buru Lan. Mort Cinder és un viatger del temps. No se sap per quina raó i amb quin mecanisme ho fa. Oesterheld es planteja el primer episodi de manera força irracional: un criminal ajusticiat, ressuscita gràcies a un antiquari, Ezra Winston, probablement l'autèntic protagonista, que el fa viatjar a diversos moments del passat per esbrinar la data d'alguns objectes de la seva botiga. Aquest viatges, però, el situen sempre en perill de mort: a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, en un vaixell d'esclaus, a la cel·la dels comdemnats a mort d'una presó o a la batalla de Les Termòpiles.

LES NAUFRAGÉS DU TEMPS (1964) de Jean-Claude Forest i Paul Gillon

A finals del segle vintè Christopher Cavallieri i Valérie Haurèle, la companya que li és destinada, són hivernats. Mil anys després, en despertar-se, troben un planeta totalment canviat amenaçat pels Trasses, unes rates mutants intel·ligents que estan envaint, a poc a poc, el sistema solar. Christopher que ha despertat separat de Valèrie intenta trobar-la. En el seu periple es trobarà amb curiosos personatges que enriqueixen la saga: el Tapir, el seu principal adversari, Lisdale un comandant amb mig rostre de metall, Quinina una atractiva mutant, etc. Les nou primeres planxes es publicaren, l'any 1964, al setmanari Chouchou. La sèrie quedà interrompuda fins que deu anys més tard la reprenguè el diari France Soir i el 1977 la revista Metal Hurlant. Paul Gillon es va fer càrrec dels guions a partir del cinquè episodi. Els àlbums, en versió original, foren publicats a França per Hachette. A Espanya foren publicats per Eurocomic. La sèrie, gràcies a la desbordant imaginació de Forest i al grafisme realista i elegant de Gillon ha esdevingut un dels còmics mítics i de culte de la ciència-ficció.

PHILÉMON (1965) de Fred Othon Aristidès "Fred"

Philemon, que es publicà inicialment a la revista Pilote, és un xicot que viu al camp i es passa la vida somiant acompanyat del seu ruc Anatole fins un dia en que es troba Barthélemy, un vell constructor de pous desesperat per recuperar un paradís perdut: la lletra A de la paraula Atlàntic que hi ha en els mapes i que és una illa real al mig de l'oceà en un univers paral·lel. Berthélemy hi va viure un temps en haver trobat accidentalment una porta al fons d'un pou. La seva obsessió era tornar al nostre món. Un cop aquí, però, s'adona de les meravelles perdudes i es deleix per tornar. Philemon, ajudat pel seu amic Felicien, l'acompanyarà en el viatge de tornada. Malauradament, però, no van a parar a la primera A de la paraula sinó a la segona. A partir d'aquest moment aniran de lletra en lletra sense aconseguir mai retornar a la primera A. Aquesta és una de les sèries més originals que hi ha en el còmic de ciència-ficció i és considerada una autèntica obra mestra. Fred fa una autèntica exhibició d'humor, fantasia i poesia creant un univers original i sorprenent. Philemon va ser publicat en català per la revista Cavall Fort sense que, fins ara, s'hagi publicat en àlbums cosa que, en tot cas, demostra la manca de visió dels nostres editors.

VALENTINA (1966) de Guido Crepax

Valentina comença el seu recorregut a la història del còmic com a companya de Neutron. De fet si Valentina està en aquesta relació de còmics de ciència-ficció és precisament per Neutron. Valentina aporta a la història un clima eròtic que, mica en mica, anirà adquirint més importància. La desaparició de Neutron convertirà definitivament Valentina en un còmic eròtic, interessant en els seus inicis però que cau, cada cop més, en el voyerisme.
La curva di Lesmo, el primer episodi de Neutron apareguè al número 2 de la revista Linus l'any 1965. L'any següent sortia un nou episodi I soterrani on s'explica la seva història i l'origen del sorprenent poder que té capaç de paralitzar amb la mirada. A l'interior de la Terra, a milers de metres de profunditat, viu una raça d'homes cecs. Un grup d'ells, en el passat, aconseguí sortir a la superfície, però foren eliminats pels indis del que més tard seria Mèxic. Només una dona, raptada per un pirata hol·landés aconseguí salvar-se. Fou la mare del primer nen d'una dinastia l'últim descendent de la qual és Philip Rembrant també conegut com Neutron. La història conclou en dos nous episodis La forza di gravità i Fumetto di un fumetto. A partir d'aquí les possibilitats comercials de Valentina fan que l'autor traspassi a aquesta el protagonisme de Neutron que seguirà apareixent en les noves històries ja com a company de Valentina i pare del seu fill.

LONE SLOAN (1966) de Philippe Druillet

L'any 1966 Eric Losfeld, propietari de les edicions Le Terrain Vague editora de la prestigiosa revista de cinema Pilote, va decidir entrar en el camp del còmic fent-ho, però, pensant en el públic adult. Per evitar problemes amb la censura va editar els seus productes com a llibres de luxe, amb un preu car per a l'època, cosa que els feia difícilment accessibles als menors. Fruit d'aquesta política fou l'aparició de Barbarella l'èxit de la qual li permeté incidir amb llibres com Lone Sloane, al que seguiren Saga de Xam (Rollin & Devil, 1967) i Epoxy (Van Hamme & Cuvelier, 1968), entre d'altres. Lone Sloane és l'heroi que lluita en un món on es barregen els déus, els dimonis, els mags i els humans. Per la seva temàtica, però, sobre tot, pel dibuix recarregat i la planificació barroca i delirant, Lone Sloane va representar un trencament brutal amb la concepció del còmic que havia imposat l'anomenada escola franco-belga amb el que més tard es coneixeria per "línia clara". No fou fàcil que el públic del moment acceptés aquest nou estil que aportava una dificultat addicional a la comprensió de la història. Per aquesta raó, Druillet hagué d'esperar quatre anys fins que la revista Pilote es va atrevir a publicar la continuació de les aventures de Lone Sloane.

VALERIAN (1967) de Pierre Chrispin i Jean-Claude Mézières

Valerian es publicà a les pàgines de la revista Pilote encara que alguns episodis curts, més tard recollits en un àlbum, vàren ser publicats en format de butxaca al mensual Superpocket Pilote. Els guions van signats al principi amb el nom de Linus pseudònim de Pierre Christin. Valerian i Laureline són dos agents espaciotemporals al servei de l'Imperi Terràqüi amb capital a Galaxity. Espaciotemporal és una paraula que recull la doble possibilitat de les seves aventures: viatjar pels llocs més allunyats de la Terra fent servir salts per l'hiperespai i viatjar al llarg del temps amb un dispositiu que ja porta incorparat la mateixa nau i que els permet estar en qualsevol lloc i temps del passat del nostre planeta. La particularitat de les aventures de Valerian i Laureline està precisament en la seva radicalitat en la defensa de valors més propis de l'esquerra que de la dreta, cosa bastant poc habitual en els herois del còmic. Així davant el possible conflicte d'interessos entre els colonitzadors i els nadius d'un planeta, els protagonistes prenen postura a favor de l'abandó de la colonització terràqüia. I tot, acompanyat d'una desbordant imaginació que converteix aquests àlbums en autèntiques meravelles.

ULYSSE (1968) de Jacques Lob i Georges Pichard

El Club Francés del Llibre encarregà a Jacques Lob una adaptació fantàstica de la novel·la de Homer, L' Odissea. L'adaptació i els dibuixos, però, van semblar massa atrevits per a l'època i la sèrie no va ser publicada fins que l'any següent ho va fer a Itàlia la revista Linus. Poc després Charlie publicava, a partir del número 1, els primers episodis a França fins que, per un litigi, va quedar interrompuda. Phénix, una revista francesa dedicada a l'estudi del còmic, però amb una difusió molt limitada va continuar-la el 1973. Un any més tard France-Soir començava la publicació complerta. Al cim de l'Olimp hi ha una nau espacial per fer un estudi dels humans. Els suposats déus no són més que alienígenes encarregats de seguir l'evolució de la vida al planeta que, per distracció, fan servir Ulisses pels seus jocs i les seves apostes. D'aquesta manera les trobades amb Circe, Calipso, Zeus, Hades, Posidò, etc. són vistes amb la nova visió d'éssers amb una civilització i una tecnologia avançades uns quants mil·lenis. El regne de Hades, per exemple, no és més que una sala de projeccions amb les 020ges dels començaments de la civilització. Ulysse no s'ha publicat a Espanya. Es pot llegir, en francès, en àlbums, pràcticament introbables, publicats per Dargaud.

DANI FUTURO (1969) de Victor Mora i Carlos Giménez

Carlos Giménez havia fet, l'any 1968, la seva primera incursió en el còmic de ciència-ficció amb Delta 99. Les troballes gràfiques d'aquella sèrie quedaven, però, minimitzades per culpa d'uns guions que no estaven a l'alçada. Carlos Giménez va acceptar repetir l'experiència amb Victor Mora, un home lligat a l'esquerra, com a guionista per a la revista Gaceta Junior. Aquesta col·laboració permeté, en paraules de Salvador Vázquez de Parga, a Dani Futuro "marcar la pauta del corrent del còmic de ciència-ficció que es posaria de moda els anys 70, quan el còmic espanyol arriba a una certa maduresa deslligant-se definitivament de la ideologia imperant i irrompent en altres vies de pensament que fructificarien definitivament en el període post franquista". Dani Futuro és un noi que, després d'un accident d'aviació, reviu després de molts anys gràcies als esforços del professor Dosian amb l'ajut de la seva filla Iris. Les seves aventures transcorrent en un món idíl·lic quasi sense cap mena de violència. Aconseguir aquest clima de benestar i pau val el preu d'uns dibuixos una mica massa tous. És un defecte que el dibuixant superarà a mida que passi el temps

LE VAGABOND DES LIMBES (1975) de Christian Godard i Julio Ribera

Curiosament, una de les sèries de ciència-ficció més populars de França és obra, en l'aspecte gràfic, d'un dibuixant català, Julio Ribera, que ja havia publicat aquí la sèrie Platillos Volantes l'any 1954. Axle Munshine és el VAGABOND DES LIMBES, anomenat així perquè està condemnat a viatjar eternament d'un lloc a l'altre de l'espai, fugint de la Guàrdia Roja, en una fabulosa nau dissenyada pel seu pare i en companyia de Musky fill (o filla) dels prínceps dels eternautes, que té el do de poder escollir en cada moment l'aparença física de qualsevol edat. En el seu periple trobarà la bella Quimera dels seus somnis i haurà de triar entre ella i una Muskie enamorada d'Axle i convertida en una atractiva noia, però també trobarà Déu, un déu molt afeccionat a la beguda, el joc i les dones. Malgrat l'èxit internacional d'aquesta sèrie, amb gairebé una trentena d'àlbums publicats a França, i de l'origen del seu dibuixant, a Espanya només s'ha publicat en castellà el primer àlbum, amb el nom de El Caminante del Cosmos, editat per Norma.

THORGAL (1977) de Jean Van Hamme i Grzegorz Rosinski

THORGAL és una sèrie de ciència-ficció, del corrent anomenat heroic fantasy, que ha esdevingut un autèntic bestseller del còmic. Thorgal Aegirsson aspira viure tranquil amb la seva companya Aaricia, filla d'un cap víking, Gandalf-el-boix i, més tard, amb el seu fill Jolan i la seva filla Louve. Thorgal, però, sembla destinat a viure en un univers que és una barreja de l'Escandinàvia de l'edat mitjana i el mon dels déus nòrdics. La sèrie que, des d'un començament, inclou elements fantàstics pren un caire més "realista" quan introdueix elements de ciència-ficció. Thorgal és fill d'uns supervivents d'una nau espacial extraterrestre. Adoptat pels víkings ha viscut així fins que descobreix la veritat. THORGAL ha estat editat a Espanya, de forma desordenada, per diferents editorials: Distrinovel, Ediciones Zinco i Norma Editorial. El número 1 de la col·lecció, per exemple, porta el número 41 de la col·lecció Pandora (de Norma) que havia publicat anteriorment quasi una dotzena d'àlbums cronològicament posteriors. En els enllaços d'aquesta pàgina podeu trobar l'ordenació correcta.

LES ROBINSONS DE LA TERRE (1979) de Roger Lecureux i Alfonso Font

Fa dos-cents milions d'anys una nau procedent del planeta Thula arriba a la Terra. El planeta Thula era un lloc on els seus habitant vivien idíl·licament fins que cau en mans d'un tirà. Un grup de gent, entres els quals hi ha el doctor Orloz acompanyat de Zorca, Orion i Tanou, organitzen la resistència però, davant les dificultats, es veuen obligats a escapar-se. La Terra els ofereix refugi. Els seu entorn, però, és encara el dels grans saures i els perills són incomptables pels refugiats. Els expedicionaris hauran de lluitar contra una natura fèrtil i hostil i contra les successives expedicions de servidors del tirà Zorca que no vol que tinguin la possibilitat de tornar mai més al seu planeta d'origen. Roger Lecureux ja havia escrit una altra sèrie famosa de ciència-ficció, Les pionniers de l'Esperance, i aquesta vegada trobà la col·laboració d'Alfons Font, un apassionat del tema, que amb el temps es convertiria en un dels millors autors del gènere. Les robinsons de la Terre van ser publicats a la revista francesa Pif Gadget i, posteriorment, editats en àlbums per Vaillant. A Espanya, Norma Editorial va publicar els dos primers àlbums.

JEREMIAH (1979) d'Hermann Huppen "Hermann"

Jeremiah va ser creada, tant el guió com el dibuix, per Hermann Huppen, que signà "Hermann", per a la revista alemanya Zack, encara que el mateix any ja es publicava a França, primer a la revista Metal Hurlant i desprès al setmanari Super As.
El tema, que ja havia estat utilitzat per sèries que no van tenir tant d'èxit, era com sobreviure en un món devastat després d'una guerra nuclear que ha convertit el planeta en una runa i en un univers en el que apareixeran uns temes i personatges tòpics de la literatura de ciència-ficció que s'aniran repetint en d'altres sèries posteriors. Seguint el model de la caiguda de l'imperi Romà, la societat s'agrupa en petites bandes armades hermètiques que actuen com a depredadors dels petits llogarets, els habitants dels quals intenten sobreviure de la manera que poden, no sempre pacíficament. En aquest univers, Jérémiah, lleial, valent i pacifista es troba convertit en un autèntic rodamón acompanyat del seu amic Kurdi, astut, desconfiat i sempre a punt per posar-se en merders. En els seus viatges sense rumb fix trobaran poblets mig enrunats, poblats per èssers famèlics i es veuran embolicats en situacions violentes i desagradables de les quals només podran sortir amb intel·ligència i, sovint, amb necessitat d'utilitzar la força.

LA TRILOGIE NIKOPOL (1980) d'Enki Bilal

Quasi tota l'obra d'Enki Bilal es basa en dos elements fonamentals: la ciència-ficció i la política. És inoblidable el seu àlbum Les Phalanges de l'Ordre Noir (1979) sobre les assassines incursions de nostàlgics franquistes en petits pobles perduts dels Pirineus, i són de lectura obligada La croisière des Oubliés (1975) o Le Vaisseau de Pierre (1976).
Bilal arriba, però, al màxim reconeixement amb La foire aux immortels, primer dels tres volums que constitueixen la Trilogie Nikopol.
Alcide Nikopol intentarà durant la campanya electoral que té lloc l'any 2023 en un Paris poblat per uns extraterrestres amb figura humana i cap d'animal que, curiosament, recorden els déus de l'antic Egipte, construir una societat igualitària per lluitar contra una població dividida entre el Centre, ocupat per les classes dirigents, i el Cinturó poblat d'aventurers i treballadors controlats per la milícia governamental. Els tres àlbums de la trilogia -La Feria de los Inmortales, La Mujer trampa i Frío Ecuador- han estat publicats a Espanya, en castellà, per Norma Editorial.

CLARKE & KUBRICK (1980) d'Alfonso Font

El primer episodi de Clarke i Kubric aparaguè amb el nom de Lluvia dins del recull Cuentos de un futuro imperfecto. En aquest episodi els protagonistes responien pels noms de pila Stanley i Arthur i se les tenien amb un ordinador anomenat Hal 2001. Dos anys després Font recupera els personatges amb el nom de "C & K Espacialistas ltd." pel número 1 de Rambla una revista feta, en cooperativa pels dibuixants Luís García, Josep M. Beá, Alfonso Font, Adolfo Usero i Carlos Giménez.
Clarke i Kubrick, un homenatge obvi a la pel·lícula "2001, Una odissea de l'espai", són dos especialistes en els treballs més desagradables de l'univers. Bruts, sense afaitar, maldestres, rodejats de tot tipus de terrestres i extraterrestres increïbles i de noies boniques, poc vestides però inabastables, sempre estan discutint per les coses més pintoresques i sempre prenen decisions que, a la llarga, els resultaran més perjudicials. Clarke, sempre contemporitzador amb els qui manen, i Kubrick, més desconfiat i vitalista, sabran, però, sobreviure a totes les situacions provocades per les enganyifes, mentides i ambicions dels qui tenen el poder a base de diners i pocs escrúpols.

HOMBRE (1981) d'Antonio Segura i José Ortiz

Es pot dir que Hombre és fruit d'una casualitat. Antonio Segura, el seu guionista, va tenir la idea de pensar en un futur fosc del nostre planeta, en el sentit literal del terme, a partir de l'apagada de llum que patí Nova York el gener de l'any 1980. L'argument no és nou i ha estat tractat repetides vegades per la literatura i el còmic de ciència-ficció: després d'un cataclisme que ha deixat la Terra coberta d'un núvol que no deixa passar pràcticament la llum solar, els homes intenten subsistir entre les runes de la civilització tecnològica que ha provocat la destrucció. En aquest escenari el Hombre, sempre amb un cigar a la boca, poc enraonador, solitari i humanista escèptic, intenta sobreviure rodejat de personatges violents i malvats. La similitud amb la sèrie Jeremiah de Hermann és òbvia. Tanmateix hi ha diferències importants en el tractament del tema. Mentre la obra de Hermann es pot situar en un marc optimista respecte una possible supervivència, Segura i Ortiz carreguen les tintes sobre un pessimisme desesperançat que, portat al límit, qüestiona la bondat de l'espècie humana. Hombre va aparèixer l'any 1981 a la revista Cimoc. Posteriorment, a l'any 1984, va ser publicat per la revista KO Comics, per tornar més tard altra vegada a les pàgines de Cimoc.

AKIRA (1982) de Katsuhiro Otomo

Akira, una sèrie amb més de dues mil pàgines, és considerada la responsable de l'acceptació popular del corrent Manga. La història no té res de innovadora: Després d'un cataclisme misteriós ha esclatat la Tercera Guerra Mundial. Trenta anys després, a l'any 2023, una nova megàpolis, Neo-Tokyo, s'aixeca sobre les runes de l'antiga capital nipona. Els seus carrers, però, estan en mans de joves motoritzats que lluiten entre ells en una guerra sense pietat. Kaneda, el cap d'una de les bandes, es troba involucrat en un projecte militar secret. Tetsuo, un noi amb poders sobrehumans, company envejós de Kaneda es converteix en l'enemic públic número u quan intenta trobar Akira, que suposadament, té uns poders superiors al seus. Kaneda, per la seva banda, forma part d'un grup terrorista en el qual trobarà la guapa i decidida Akei. Akira es convertí, ràpidament, en un dels mites del còmic, considerada per molts com una obra mestra. Otomo aprofita el còmic per llençar un missatge crític sobre les plagues de la societat moderna i la responsabilitat dels qui governen: la urbanització excessiva, la deshumanització de les ciutats, les drogues i les dictadures.

EL PRISIONERO DE LAS ESTRELLAS (1983) d'Alfonso Font

La revista Cimoc publicà a Espanya des de l'any 1983 fins el 1987 la sèrie El Prisionero de las Estrellas amb guió de i dibuixos d'Alfonso Font, una de les obres més importants de la ciència-ficció espanyola.
El Prisionero de las Estrellas aconsegueix escapar-se del Penal del Diable on ha estat reclòs sense saber-ne el motiu. A l'exterior es troba amb un territori desert, cremat per un Sol omnipresent en forma d'una immensa bola de foc. En un ambient kafkià el protagonista intenta resguardar-se del sol i dels seus perseguidors, una policia brutal i dictatorial que aniquila qualsevol signe d'oposició. Afortunadament per a ell, es trobarà amb un anomenat Front Armat d'Oposició que lluita per enderrocar el tirà.
Allfonso Font és, probablement, atesa la quantitat d'obra feta, el millor autor de còmics espanyols de ciència-ficció, lloc que podria compartir amb Carlos Giménez, l'autor de Dani Futuro i Hom, malgrat aquest no s'ha prodigat massa en el tema. Els dos àlbums de El Prisionero de las Estrellas foren publicats a Espanya per Norma.

LA SURVIVANTE (1985) de Paul Gillon

Amb guió i dibuixos de Paul Gillon, La Survivante, és una sèrie limitada a quatre àlbums, basada en una idea original de Claude Maggiori que publicà L'Echo des Savanes entre 1985 i 1991. Només dos dels quatre van ser publicats a Espanya per Toutain. De fet el punt de partida és semblant al de la novel·la de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. En un futur proper una noia està fent immersió i en sortir de l'aigua es troba amb un món misteriosament sense vida humana. A diferència de la protagonista de Pedrolo, Aude Albrespy, la supervivent, es troba sola sense possibilitats de ser una nova Eva. Aube es trasllada a París on s'instal·la en un hotel de luxe atesa per un robot possessiu, Ulysse, apte per a tot incloent-hi el paper de company sexual. Quan apareix, però, un altre supervivent Ulysse, gelòs, el liquida sense que hagi pogut evitar, però, que hagi deixat embarassada Aude. Quan neix el nen, Jonas, el robot el protegeix i educa gairebé com un fill, fins que aquest comença a sentir la necessitat d'independitzar-se. A partir d'aquest moment es lliurarà una lluita subtíl per decidir quina de les dues serà l'espècie dominant sobre el planeta, sense comptar, és clar, una tercera possibilitat equivocadament menyspreada representada per unes petites bestioles fastigoses que semblen tenir el seu habitat natural en el Sena.

LES EAUX DE MORTELUNE (1986) de Patrick Cothias i Philippe Adamov

Mortelune és Paris. Un Paris, però, amb els edificis mig enderrocats i sense aigua. El Sena no existeix i els gats, però sobretot les rates, són la principal font d'alimentació d'un món apocalíptic destruït per la pluja àcida i sense possibilitat de veure mai el Sol, amagat darrera una atmosfera d'òxid de carboni. En aquest món dos personatges surten de nit a caçar i la casualitat fa que es trobin: el carnisser més important de la ciutat que tant pot vendre carn de rata com d'homes i que amenitza l'espera dels seus clients amb els "serveis" de la seva filla Violhaine i el príncep Jerome de Mortelune, un vell de més de noranta anys que n'aparenta vint gràcies a una droga fabricada pel seu germà Barnabé que només té la part superior del seu cos. Cothias ha inventat un món agònic que no acaba de morir i on la crueltat i la manca d'escrúpols són elements essencials per sobreviure. L'església dirigida per un ardiaca corrupte i libidinós, es confabula amb la policia i amb el duc Malik, propietari de les reserves de petroli que fan funcionar les màquines per destil·lar la pluja àcida i obtenir la poca aigua potable que s'ha convertit en la moneda de canvi més preuada. Les Eaux de Mortelune va aparèixer a la revista Circus. Dels deu àlbums publicats només cinc han sortit a Espanya en format revista editats per Glénat a la col·lecció Viñetas Completas.

BEATIFICA BLUES (1986) de Jean Dufuax i Werner Goelen "Griffo"

La Terra està totalment contaminada i en descomposició. Els pocs ser humans que resten malviuen amb l'ajut d'una droga, la Beatifica, que els permet neutralitzar les mortals emanacions atmosfèriques, però que té efectes secundaris perillosos i que és distribuïda en exclusiva pel Centre. Vlack Saldo, un químic, antic treballador del Centre, que viu amb la seva família en una casa laboratori aïllada i amagada, segueix treballant a la recerca d'una nova droga que no creï addicció i que no és perillosa fins que, a conseqüència de l'atac d'una banda, es veu obligat a marxar acompanyat de Lisa, una nena veïna que ha quedat òrfena. El Centre pretén obligar Saldo a tornar a treballar a les seves ordres o, alternativament, a el·liminar-lo i, per aconseguir-ho enviarà Zelda, una androide, assassina professional, que si bé està obligada a complir les ordres està dotada d'uns sentiments que no la fan massa predisposada a complir el tracte. La editorial Dargaud va publicar tres àlbums i Glénat va recopilar-los, afegint-hi un quart volum, en un únic llibre. Tots quatre han estat editats per separat a Espanya per la sucursal de Glénat a la seva col·lecció Viñetas Completas en forma de revista

WATCHMEN (1986) d'Alan Moore i Dave Gibbons

És difícil dir si Watchmen és una més de les moltes sèries d'herois americans o es tracta precisament d'una burla despiatada d'aquest tipus de còmic. I ho és perquè els seus protagonistes usen, i abusen, de les disfresses que sembla que han de portar el superherois que es tinguin com a tals i que a ulls d'un lector adult semblen absolutament ridícules i infantiloides. La trama és també una mica gastada: un grup d'antics agents del govern americà que, no se sap perquè responen i vesteixen estrambòticament, es tornar a ajuntar i a actuar per venjar la mort d'un antic company i, de passada, salvar el planeta d'una possible hecatombe nuclear. El problema és que només disposen de 12 minuts. La obra consta de dotze fascicles i cada un d'ells correspon a un dels minuts que falten per a la destrucció. Com és natural els autors omplen cada capítol amb una sèrie de flash-backs que completen el seu univers.
Watchmen va aparèixer als Estats Units editat per D.C. encara que els autors són britànics. Potser això és el que li dóna el distanciament per poder pensar que estem davant una ìntel·ligent paròdia del gènere.

AQUABLUE (1988) de Thierry Cailleteau i Olivier Vatine

El còmic de ciència-ficció, igual que la literatura del gènere, reflecteix les inquietuds del moment. I a finals de la dècada dels vuitanta una nova preocupació s'havia afegit amb força a les de la guerra, la superpoblació, les drogues o la violència: el progressiu desgast del planeta i la necessitat de la seva preservació. Aquablue, publicat per Delcourt, és una sèrie que barreja sàviament la fantasia, l'humor i l'ecologisme. Wilfrid Morgenstern, un infant acabat de nèixer cuidat per un robot és l'únic supervivent d'una nau que ha xocat amb un asteroide. Recollit i adoptat, amb el nom de Nao, pels habitants humanoides del planeta Aquablue, es convertirà al cap d'uns anys en l'organitzador de la reconquesta del planeta ocupat per una empresa terrestre que explota els seus recursos naturals destruint tot l'entorn i ajudada per una força armada privada comandada per la coronel Ulla Morgenstern, tia de Nao i beneficiària de l'herència que pertany a aquest darrer, donat per mort. Olivier Vantine només va dibuixar, fins el 1994, els primers quatre àlbums de la sèrie. La resta, a partir de l'any 1996, editats també per Delcourt, han estat dibuixats per Cino Tota. El primer dels àlbums va ser publicat a Espanya al darrer número de la desapareguda revista Gran Aventurero.

LE CYCLE DE CYANN (1992) de François Bourgeon i Claude Lacroix

La revista A Suivre publicà el primer episodi de Le Cycle de Cyann dibuixat per François Bourgeon amb guió d'ell mateix amb col·laboració de Claude Lacroix. El segon episodi apareixia quatre anys més tard i un tercer, complementari, acaba de ser publicat. Aquest temps inusual d'espera només es pot explicar atesa la dificultat i rigor d'aquesta obra que recrea un planeta amb una organització social, una fauna i una flora totalment inventades però perfectament creïbles. El clan d'Olsimar del planeta Olh ha perdut el contacte amb la seva llunyana colònia del planeta ilO on, se suposa, hi ha unes plantes que permetran preparar un antídot per combatre les febres porpres que aniquilen la població. Cyann, filla del senyor d'Olsimar, és enviada al front d'una espedició del planeta ilO on es trobarà amb mil dificultats a causa dels repetits sabotatges provocats pels seguidors de Zhej, cap del clan dels DeO que, no se sap per quina raó, intenten evitar que Cyann i les seves companyes Nacara i Crysane duguin a terme la seva missió. Le Cycle de Cyann ha estat editat a França per Casterman i a Espanya per Norma Editorial.

ALDEBARAN (1993) de Luis Eduardo de Oliveira "Leo"

Els homes han trobat la manera de superar la velocitat de la llum i això els ha permès establir una colònia al quart planeta d'Aldebaran. En el viatge de tornada, però, la nau desapareix i tots els intents per tornar a Aldebaran acaben fracassant perquè s'ha perdut la tecnologia que possibilitava els viatges hiperlumínics. Cent anys després, els primers colons s'han establert d'una manera pràcticament definitiva i ja no esperen res de la vella Terra, tot i que alguns continuen pensant que algun dia arribarà una nova nau. Aldebaran és un planeta que dóna facilitats per poder portar una vida tranquil·la, però és encara un planeta desconegut que amaga moltes sorpreses, algunes d'elles mortals. Sobtadament, un petit poble de pescadors es veu exterminat per un suposat animal marí desconegut. Només uns quants supervivents aconseguiran escapar-se i iniciaran un llarg viatge que els porti a un indret habitat. El grup, per diferents raons, es va separant i el lector anirà seguint l'itinerari dels dos més joves que, amb el temps, acabaran trobant-se amb la resta. El temps, però, passa i les persones canvien. Aldebaran ha estat publicat a França per Dargau i no hi ha edició espanyola.

El món del còmic
Toni Segarra