ELS NENS TRAPELLES
PERSONATGES MENUTS I MOGUTS EN EL CÒMIC I L'ANIMACIÓ

A Shin Chan no li agrada el pebrot. Ni a Mafalda la sopa. Ni a Calvin la Susie (o sí?). Ni a Burt Simpson la disciplina. Ni a Zipi i Zape estudiar. Ni a Titeuf anar a correr-cuita. Ni a... Però tots aquests personatges del còmic i de l'animació tenen una cosa comuna: són entremaliats i trapelles. I, seguint el model (o la seva absència) de la societat actual, reflecteixen el sexe, l'escatofilia, la violència i la feblesa d'uns valors que lluny de ser exemplaritzants cauen en les seves pròpies contradiccions. Ni permisivitat ni escàndol. Aquests personatges malcarats i burletes són el mirall d'una cultura que ja no pot tutelar éssers "moralment desvàlids" sense caure en les fal·làcies que el mateix sistema genera. Una societat, limitada.

El pebrot de Shin Chan

L'irreverent Shin Chan és un dels darrers exemples més adorats (pels nens i joves) i criticats (pels adults i pares). El seu autèntic nom és Shinosuke Nohara, un nen de cinc anys. Va ser creat en còmic pel dibuixant Yoshito Usui. Originàriament es dirigia al públic adolescent i adult. La seva adaptació als dibuixos animats (menys pujada de to, encara que no ho sembli) ha convertit aquesta sèrie en un gran èxit entre el públic infantil. I, amb ell, la seva conseqüent polèmica.

Shin Chan mostra diverses línies de fascinació. Una és l'escatològica. Al crit de "culet, culet" Schinosuke passa aventures i situacions compromeses, especialment pels adults o els seus pares: la seva mare li pregunta "Per què no et rentes el culet cada dia?". La seva resposta: "És que tinc moltes coses a fer, jo". L'altre gran línia de fascinació és la sexual i fetitxista. Un altre crit de guerra: "mira quina trompa", o"trompa, trompa", que mostra la seva vessant exhibicionista, amb absència de pudor. Amb el sostenidors de la seva mare (la Misae) es fa unes ulleres. O es dedica a fer preguntes incorrectes o indecoroses com "Tens pèls a l'entrecuix, mossa?" (a una desconeguda) o "les calcetes no són les de sempre!" (a la seva mare). Amb la cèlebre "T'agrada el pebrot?" acostuma a iniciar converses amb desconeguts (més aviat desconegudes), que no triguen en passar vergonya i pudor. El sexe directe, des dels ulls d'un nen sense tabús, sembla que deixi de ser innocent i ingenu, i es converteix en indecorós i censurable. I polèmic.
Els còmics publicats en català i castellà per Paneta-DeAgostini adverteixen que el producte està destinat / recomanat per a majors de 13 anys, però els lectors habituals es troben per sota d'aquesta edat.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha recomanat a la Televisió Autonòmica que revisi l'horari de programació de sèries com aquesta (cosa que s'ha fet, retardant 30 minuts l'emissió de la tarda de Shin Chan). Tot i les crítiques d'alguns pares i educadors (especialment per les "connotacions sexuals explícites" de la sèrie) el CAC matisa que "entén que el seu tractament humorístic i de paròdia pot generar en els infants un efecte de distanciament i atenuació del caràcter eròtic". Altres parlen de criteris d'avaluació dels continguts d'aquesta o d'altres sèries, com "Quedes detingut" (violència), "Utena" (sexe), "Detectiu Conan" (violència), "Cinturó negre" (violència) i "Fushigi Yugi" (sexe). O de "factors externs", "clima social", "tolerància excessiva", "imitació de continguts inadequada"... Però el cert és que Shin Chan es publica en còmic (amb una nova reedició), té dos passis diaris com a sèrie de dibuixos animats (al K-33) i genera un gran nombre de merchandaissin, com cromos, stacks (imants de col·lecció), xiclets, figuretes, ninots i tota mena d'objectes. És una de les clares referències de les Mones de Pasqua dels darrers anys i, fins i tot, els forners d'Igualada han creat el "Paculet", un pa que té forma del cul d'en Shin Chan. Amb aquests "arguments comercials" és difícil que la censura arribi més lluny.

Per augmentar la popularitat d'aquest personatge fa poc va arribar la pel·lícula d'animació "Shin Chan, a la recerca de les boles perdudes", dirigida per Keiichi Hara (seguint el paradigma del creador original, Yoshito Usui). Es tracta del primer d'11 llargmetratges. K. Hara ja ha realitzat els sis inicials. Cal dir que aquesta primera pel·lícula data del 1997 i no del 2003, any de la seva estrena aquí. La seva difusió estatal (autonòmiques) ha garantit la seva distribució (en català i castellà). Per cert, a Catalunya es va estrenat en 68 sales comercials (14 a Barcelona) i es projecta únicament doblada al català, motiu que ha provocat l'eufòria de Francesc Gratacós, director de la distribuïdora Luk Internacional, que ha exclamat "Gràcies a Shin Chan la nostra llengua és present a les sales". Un nou rècord per al cine en llengua catalana, un altre motiu de compensació mediàtica. El mateix podríem dir d'una altra sèrie d'èxit, Doraemon, que també ha passat per aquesta transformació: el dibuixant de còmic japonès Fujiko F. Fujio va crear l'any 1970 aquest gat blau còsmic del segle XXII que arriba al nostre temps per viure un munt d'aventures amb en Nobita i la seva colla. Posteriorment va passar a la televisió i al cinema, de la ma de Tsutomu Shibayama.

Shin Chan va començar a publicar-se l'any 1992 (a Japó). S'han editat 35 manga (amb multitud de volums recopilatoris) i s'han produït una sèrie d'animació de 364 capítols i 11 llargmetratges. Al Japó també va originar polèmica: el diari "Japan Times" afirmava que "En una nació on la vergonya és un mal social, Shin Chan és un virus". Potser caldria afegir que en un país (qualsevol) on la vergonya nacional és un virus, sèries irreverents, mordaces i sense complexes com Shin Chan o els Simpson no només arriben a ser populars sinó fins i tot necessàries. Salut!

Simpson, Bart Simpson

La sèrie televisiva de dibuixos animats "Els Simpson" ha estat la més vista i la més popular d'Antena 3 TV, l'actual cadena que la programa a Espanya. Anys enrera ja va ser un èxit a Canal +. I també a la primera cadena de Televisió Espanyola, des del seu debut, el 20 de gener de 1991. Als Estats Units, el seu país d'origen, se la considera la sèrie de dibuixos de més èxit, amb més de 300 episodis. És la família animada amb més projecció i influència en el món. L'origen de la sèrie és rocambolesc: l'any 1986 el director de cinema James L. Brooks ("La fuerza del cariño") va demanar a un semidesconegut dibuixant local Matt Groening la realització d'uns curts d'animació per un programa de televisió que estava preparant, "The Tracy Ullman". Així va aparèixer el primer curt el 19 d'abril de 1987 amb una durada d'un minut i 46 segons. Aquests inicials dibuixos, descuidats i sense aprofundir, en realitat els va crear Matt Groening a la sala d'espera 15 minuts abans de trobar-se amb Brooks. Sabia que els drets serien de la Fox i va fer un esbós dels cinc personatges (Homer, Marge, Maggie, Lisa i Burt). Els animadors que desenvoluparien els personatges van ser fidels als apunts inicials (Matt va oblidar dir-los que en realitat era un esborrany, amb imperfeccions: boca grotesca i no proporcionada...). El resultat: uns dibuixos estranys amb un contingut atrevit. Finalment la BBC va comprar el programa de Tracy Ullman, però el va reeditar i tallar, eliminant la seqüència setmanal dels Simpson. Però els curts vistos van tenir tant d'èxit que la Fox va encarregar a Groening un especial de Nadal de 20 minuts l'any 1989. Un mes després la sèrie iniciaria el format actual i conegut, de forma periòdica. La revista Time la va definir com la millor del segle XX. L'èxit anava paral·lel a les crítiques: Bàrbara Bush va dir l'any 1990 que la sèrie era "la cosa més tonta que havia vist per televisió". Però el cert és que avui dia tota una legió de fans l'aclama, fins i tot personalitats tant ultraconservadores com el fiscal general de EEUU John Ashcroft. I tots volen sortir a la sèrie, encara que sigui un cameo. Ja han passat per The Simpson al llarg de 14 temporades emeses famosos caricaturitzats com John Travolta, Richard Gere, Woody Harrelson, el grup musical Los Ramones, els agents d'Expedient X Mulder i Scully, Mel Gibson, el malaurat matrimoni McCartney, Brooke Shields, Pierce Brosnan, Paul Newman, Sting, Elton John, U2, Stephen Hawking, Olimpia Dokakis, Ben Stiller, Mick Jagger i Keith Richards, Toni Blair, i molts altres.

Però el personatge que ens interessa és Bart Simpson: el fill díscol. Té 10 anys. És el primogènit. Va néixer un 28 de desembre, el dia dels Sants Innocents. Adora a Krusty, el pallasso. És el seu ídol. És entremaliat però també té el seu cor. Les seves malifetes, amb la resta de la família Simpson, transcorren a Springfield, i deixen empremta: Burt va deixar sense cap l'estàtua de Jebediah Springfield, el fundador de la ciutat, entre altres maldecaps. Una de les seves frases cèlebres és multiplica't per zero. Tot i estar considerat l'ovella negra de la família, té idees brillants. Com acostuma a passar quan darrera hi ha uns excel·lents guionistes, les trapelleries d'en Burt en realitat són una crida d'atenció. L'humor, la ironia i l'acidesa de diàlegs i situacions, així com el tractament de temes tabús i políticament no gaire correctes han fet de la sèrie una referència gairebé única i inimitable. A més a més és intel·ligent, aguda, incisiva i adulta. Des que es va estrenar als Estats Units (gener de 1990) la sèrie ha aconseguit 43 premis importants, destacant 13 Emmy (atorgats per la televisió nord-americana) i 17 Annie Awards (els més importants del cine animat). L'any 2000 els seus personatges van entrar al passeig de la Fama de Hol·lywood.

La resta d'aquesta família disfuncional de Burt: Homer (pare), Marge (mare), Lisa (germana de 8 anys) i Maggie (germana d'un any), no són el complement ideal de família però la disparitat és una bon aliada per fer bon guions. Pel que fa a la controvèrsia educativa l'impacte després de tantes temporades s'ha atenuat molt, tot i que la sèrie continua sent igualment corrosiva. La seva essència no és criticar a ningú en concret, sinó qüestionar sempre l'autoritat. Això va ser el que més va molestar al principi (més que les referències al sexe o el llenguatge utilitzat). Generalment els responsables de l'autoritat a The Simpson són patètics (el policia idiota, l'insubstancial director del col·legi...), però, sobretot, són les institucions sagrades les més atacades: l'estil de vida del american way of life, la família, la religió, el poder polític i judicial... I tot dins d'un cert ordre: els Simpson són l'única família televisiva que va tots els diumenges a missa. Encara que després Homer reflexioni: "Sóc un bon pare. Treballo tot el dia. Estimo els meus fills. Llavors, per què tinc que malgastar mig diumenge escoltant a un senyor amb sotana que em diu que aniré a l'infern?". Aquestes qüestions i diàlegs van ser les complicades als primers anys de la sèrie. Els censors d'EEUU veien l'episodi acabat i suggerien o no canvis que els responsables de la sèrie acabaven acceptant o no. En la majoria dels casos trobaven un "acord negociat" (tot i ser una sèrie per a adults)

Cal recordar que, al contrari que Shin Chan, The Simpson va ser primer sèrie animada i desprès còmic. Matt Groening manté l'autoria i els dibuixants de la Fox desenvolupen els dibuixos.

A South Park no van a missa (o sí?)

Quan es va estrenar la pel·lícula alguns pares despistats van entrar al cinema per gaudir d'una sessió "familiar" amb els seus fills. Segur que encara ho recorden. Igual que a la sèrie de dibuixos animats a South Park no hi ha confusió: la seva emissió pot ferir sensibilitats, per això s'acostuma a emetre dins l'horari nocturn (millor dit: de matinada). Els protagonistes son quatre xavals que viuen a un poble perdut a les muntanyes de Colorado. La incorrecció política és la tònica dominant: La mare d'Eric Cartman ha anat al llit amb gairebé tots els homes del poble; Stanley Marsch vomita cada cop que veu la seva promesa, i té un gos gai anomenat Sparky; Kenny McCormick és un noi hipocondríac de família alcohòlica, i Kyle Brofslovsky és un noi jueu, motiu pel qual tots se'n riuen. Altres personatges secundaris no tenen desperdici: Chef, el cuiner de l'escola, no para de cantar cançons porques i Mr. Carrison fa les seves classes ajudat per una titella anomenada Mr. Hat. Corre la brama que és homosexual, i ell ho nega tot explicant que es tracta d'una estratègia per apropar-se a les dones. I molt més detalls i històries/histèries. Per cert, a la pel·lícula veiem al dimoni i a Sadam Hussein fent de sodomites. La sèrie va ser creada per Trey Parker i Matt Stone li ha posat el llistó molt alt pel que fa a models infantils poc pertinents. Però no hem d'oblidar que aquesta és una sèrie per a adults, tot i ser de dibuixos animats (idea massa estesa el fet de relacionar erròniament dibuixos animats amb públic infantil). I els adults es suposa que ja ho són per veure segons quines coses. O no?

Una última curiositat: El documental Bowling for Columbine, de Michael Moore, inclou una animació de South Park titulada "Una història breu dels Estats Units d'Amèrica". Una veu en off il·lustra els dibuixos d'Harold Moss (un "soci" dels creadors originals) i en diu: "Primer els pelegrins van anar al nou món. Els van rebre els salvatges, però es van espantar. Van matar-los, però tampoc se sentien segurs. Van lluitar contra els anglesos, però no se sentien segurs. I van tenir la genial idea de la esclavitud!". Matt Stone, co-creador de la sèrie, va estudiar a l'Institut de Columbine, on el 20 d'abril de 1999 dos alumnes van fer una matança amb armes de foc. La "cultura de la por" que analitza el documental té una antítesi amb els dibuixos de South Park: a diferència dels criminals, els autors dels dibuixos disparen amb l'humor i transformen la seva insatisfacció en creativitat. Corrosiva, mordaç i fins i tot grollera, però creativitat.

Malgrat que aquest llistó d'irreverència, vòmits i aerofàgia de South Park semblava difícil de superar, encara ha estat elevat amb sèries com Kevin Spencer, que es va poder veure al Canal 33 l'any 2002. Aquest adolescent passa pel reformatori, mentre el seu pare surt de la presó. Beu cervesa contínuament, com així ho ha après dels seus progenitors alcohòlics. Aquests dibuixos, d'aparença primària, estan guarnits amb tota mena de rots, pets, vòmits i mal gust que té la seva justificació justament en la seva absència de justificació. Aquesta sèrie és hereva de Beavis i Butt-Head, una parella d'impresentables que presentaven vídeos musicals a la cadena MTV, allà pel 1993, i que seguien una línia violenta, escatològica i provocadora.

La Vella Europa també riu

Titeuf és un personatge que a França va vendre més de milió i mig d'exemplars en un sol any. El seu creador és Zep (pseudònim de Philippe Chapuis, que fa un homenatge al llegendari grup de rock heavy Led Zeppelin). Aquesta sèrie de còmic la publica a Espanya l'editorial Salvat i s'ha emès com a sèrie d'animació per Antena 3. Titeuf és un xaval encuriosit que vol entendre qüestions adultes que molts adults no entenem. Aquestes ganes de fer-se gran, aquesta atracció adulta, xoca amb la encara innocència del jove. Així, les dones, el sexe, les malalties sexuals, les relacions de parella... són tot un misteri i no sempre "la investigació" aporta respostes clarificadores. Els gags d'aquests dibuixos no tenen la mala llet de les sèries anteriorment citades, però permeten el somriure còmplice i l'observació parcial per fer-nos reflexionar a l'hora. Exemple: quan Titeuf arriba a casa i sorprèn els seus pares fent l'amor al rebedor, i el pare s'excusa dient que estaven fent exercici, el nen treu com a conclusió que "quan la gent va al llit despullada a les pel·lícules, no fan l'amor, fan gimnàstica". Amb aquest i altres aspectes la seva confusió es tradueix en una impossibilitat dels pares i els mestres d'explicar-li el món. Aquesta impossibilitat pot ser per mecanismes inadequats, erronis o, simplement, incapacitat de l'adult per abordar segons quines qüestions. La sèrie, en aquest sentit, és bastant "clàssica". El tractar temes com la Sida li aporta més "actualitat" i vigència, però segueix els mateixos patrons humorístics ja coneguts.

El mateix podríem dir de "Cédric", una sèrie on el protagonista és un nen de 8 anys, ple de dubtes i amb un caràcter entremaliat. Aquest caràcter ve compensat per un cor en el fons tendre i innocent. També compta amb sèrie animada (s'ha pogut seguir a "Megatrix").

Spain, is diferent?

A Espanya la trapelleria personificada és doble. Els bessons Zipi i Zape són el prototip més emblemàtic. Josep Escobar fou el seu creador. Van aparèixer l'any 1948 a Pulgarcito. Més tard serien uns dels símbols més representatius de l'Editorial Bruguera, i donarien nom a una revista setmanal, Zipi y Zape, i una publicació mensual, Super Zipi y Zape, als anys 70. Inicialment aquests personatges reflectien, segons Escobar, "la falta de comprensió dels grans, la meva aversió cap als deures a casa, la meva obsessió per tenir una bicicleta i el meu odi a les matemàtiques". Però, sobretot, hi havia un enfrontament amb la figura paterna, molt dominant i poderosa: Don Pantuflo Zapatilla, home d'ordre i codis força rígids. Tot i els consells d'aquest bon home, els seus fillastres malinterpretaven aquests consells o acabaven fent les trapelleries més diverses, provocant unes conseqüències catastròfiques, de signe contrari al previst inicialment. Finalment aquests bessons incorregibles terminaven sent confinats al cuarto de les rates, un gulag casolà ple de rates, teranyines, cadenes i pa sec. Don Pantuflo edifica tot el seu codi de valors sobre postulats caducs, més propis dels mites educacionals de l'idealisme burgès. La seva dona i mare dels bessons, Doña Jaimita, representa l'arquetip d'esposa submisa, en un món aparentment dominat pel seu marit. Ella és testimoni silenciós dels fracassos pedagògics del seu home. Una convidada de pedra que quan s'havia de queixar preferia fer-ho per altres coses, com el seu estatus social, més d'aparences que de realitats. Don Pantuflo és catedràtic de matèries inextricables (numismàtica, filatèlia, colombofília, grec i filosofia) i voldria que els seus fills fossin perits mercantils, seguint tota mena de sermons i consells per ell molt educatius: "Fills meus, s'ha d'estalviar tant com pugueu. L'estalvi és l'estímul de la família, el pa i les mongetes per al dia de demà". Aquest estalvi, però, reflecteix els seu fracàs social i la frustració vital. En realitat s'aferra tant a uns valors perquè potser sigui l'únic que li queda. Els tipus de càstigs són prou identificats pels qui van viure generacions educades en col·legis religiosos de l'època. Això sí, Zipi i Zape eren nens ben alimentats, de classe mitjana, anaven a l'escola i vivien amb la seva família, però també amb les contradiccions d'aquesta època obscura.

Per crear Zipi i Zape, Escobar es va inspirar en les faules il·lustrades de Max i Moritz, bessons alemanys que Wilhelm Bush va immortalitzar l'any 1865, quan el còmic encara no havia nascut pròpiament dit. Tanmateix, aquests personatges alemanys van inspirar la famosa sèrie clàssica The Katzemjammer Kids, de Rudolph Dirks, un nord-americà d'origen alemany que va adaptar els bessons originals de W. Bush al gust del públic americà (i més concretament, els lectors del New York Journal, on es publicaven), aconseguint una de les obres mestres del còmic. Tots tenen en comú, a més a més de les trapelleries, que els bessons es diferenciaven pel color dels cabells: ros i morè. Als nostres Zipi i Zape el primer (Zipi, el ros) és qui pren la iniciativa i instintivament Zape continua la jugada. Josep Escobar va morir l'any 1994. Els seus personatges s'han pogut veure en dibuixos animats, en el cinema amb personatges reals i en jocs interactius d'ordinador. També han patit una transformació: les noves aventures de Zipi i Zape d'Ediciones B, dibuixades per Juan Carlos Ramis i Joaquim Cera, intenten reflectir una altra època. Ara Don Pantuflo és un pare tolerant i gens ranci i retrògrad; el mestre fomenta la consciència ecològica dels seus alumnes (en lloc de l'ordre imposat, com feia a l'original Don Minervo), Doña Jaimita treballa de free-lancer com a dissenyadora gràfica mentre Don Pantuflo ajuda a les feines de la llar... Els bessons, per la seva part, tenen justificacions molt més positives de les malifetes que fan. Tot s'ha capgirat al ritme dels nous temps i dels imperatius educatius. És una altra cosa. Ens queda la nostàlgia no d'una època sinó d'uns personatges que en el fons reflectien el pensament d'un republicà confés com el mestre Escobar, que va patir també del cuarto de les rates franquista. Ara tot ha canviat i balla al so d'un nou ritme, el que ballen fins i tot els mateixos franquistes reciclats.

Altres clàssics espanyols han estat la Terrible Fifí, de Nené Estivill, on la dolenteria es mostrada com a una estratègia, premeditada, que pretén ensarronar a Melanito, el promès de la seva tieta, que mai acaba d'aconseguir l'objectiu gràcies als malintencionats consells de la nena. Angelito, també anomenat Gu-gu, un altre clàssic de l'editorial Bruguera dibuixat pel corrosiu Manuel Vázquez. Gu-gu és, sens dubte, l'entremaliat més jove (amb el permís de la innocent Maggie Simpson) de tota la història del còmic: un nadó, tant incombustible i temerari com curt d'edat. O Kinito, d' Ibáñez, amb una força descomunal per a un menut, gràcies a la beguda-reconstituient tant de moda a la postguerra. Una beguda i una força que ja haguessin volgut els nens del Auxilio Social de Paracuellos (Carlos Giménez), altres víctimes del franquisme i d'una condició social imposada pel poder feixista. Guillermo del Toro es va inspirar parcialment en aquesta sèrie per l'ambientació, on va col·laborar el mateix Giménez, de El espinazo del diablo (2001). Els internats també tenen històries no necessàriament exemplaritzants, com les de les Internas de Marta, Pons i Galiano.

Altres nens passen a joves amb el problema nuclear afegit: els de El último recreo, dels argentins Trillo i Altuna, o els postapocaliptics fills d'Akira, de Katsuhiro Otomo, que el mateix autor va adaptar al cinema en format anime.

I ja més recentment, i tocant terrenys més escabrosos, es podria citar Brian the Brain, d'Ángel Martín. Brian és un nen intel·ligent que té el cervell fora del crani, de forma visible. La incertesa d'un futur tecnològicament ambigu fa que la sèrie plantegi un ventall d'estranyes possibilitats que ofereix la manipulació genètica. El gust de l'autor per les amputacions i el plantejament snuff de les situacions col·loquen a aquest còmic en una delicada frontera entre el tabú i allò prohibit. La innocència ja no te cabuda en un paradís perdut i sotmès a una tecnologia gens integradora socialment. També amb un gust macabre i tèrbol trobem la sèrie Raspa Kids Club, del mallorquí Àlex Fito, protagonitzada per nens no gaire exemplars.

Altres clàssics, mundials (una mica d'història)

The Yellow Kid està considerat el primer personatge de còmic. També podríem dir que és el primer nen trapella de la seva història. Richard Felton Outcault el va crear l'any 1896 pel New York Journal. Aquest personatge descrivia escenes populars, amb l'habitual gag final. Outcault deixaria la "sèrie" l'any 1898. Poc desprès (1901) dibuixaria Poor Li'l Mose, on mostrava històries d'un xaval negre. El 1902 naixeria Buster Brown, on el nen protagonista pertany a una família acomodada. Acompanyat pel seu buldog Tige, Buster es dedica a fer malifetes. La sèrie, realista, analitza el resultat d'aquestes dolentes accions per arribar a conclusions moral. Les histories protagonitzades per personatges infantils es van posar de moda. Hi havia un gran interès per part dels diaris per captar un públic ampli i aquests personatges afavorien una masiva rebuda. Així, els dominicals es van omplir amb obres tant importants com la ja citada KatzenjammerKids (1897) de Rudolph Dirks o Little Nemo (1905), de Windsor McCay, també pioner del dibuix animat. Altres bessons entremaliats van ser els de The Captain and the kids, ja a la "primera" postguerra. Els nous temps van aportar nous personatges amb un tarannà diferent, com Little Orphan Annie, Nancy, Little Lulu o Little Lodine, amb més protagonisme propi, sense dependre tant de situacions corals, però tant repel·lents com cursis. Posteriorment els continguts adults a la premsa nord-americana van patir controls i censura: codis interns, protecció de determinats col·lectius, etc. El món infantil tornava a la seva concepció més clàssica i tradicional.

La utilització de personatges-nens per elaborar paràboles i miralls socials te dos paradigmes notoris: Peanuts, de Charles Schulz i Mafalda, de Quino, que també van comptar amb sèries de dibuixos per a la televisió i llargmetratges d'animació. Peanuts va aparèixer el 2 d'octubre de 1950 simultàniament a set diaris nord-americans. La darrera tira còmica va ser publicada el 13 de febrer del 2000. Entre mig més de 18.000 tires. La sèrie compta amb una galeria de personatges menuts (el més conegut és en Charlie Brown), un gos (Snoopy) i un estrany ocell (Woodstock, conegut aquí com Emilio). Tots ells configuren un món que retrata el sistema de vida del nord-americà mitjà, de forma lúcida i filosòfica. Al mateix temps és una radiografia de les expectatives del model de vida americà i les conseqüents frustracions vitals que genera. De semblants paràmetres l'exitosa sèrie Mafalda (1964-1973) també utilitza personatges menuts per filosofar sobre la vida adulta. La principal protagonista és una nena preguntona i extremadament reflexiva, amb inquietuds pacifistes, humanistes i ecologistes. Però no li agrada la sopa. Una sopa segurament massa carregada de problemes i de contradiccions humanes.

Lluny de tanta metàfora Dennis the Menace (aquí Daniel el Travieso) va ser creat per Henry Ketcham l'any 1951. Daniel és un nen de cinc anys, ros, pigat i d'aspecte encantador, però gens angelical. Darrera d'aquesta aparent comicitat s'amaga una visió crítica de la classe mitjana nord-americana. Aquesta visió, però, es va anar suavitzant en posteriors treballs. A Espanya es va donar a conèixer amb les edicions de Novaro. El personatge també va passar a ser sèrie de dibuixos i va inspirar dues pel·lícules amb Walter Matthau en el paper del Senyor Wilson.

Calvin i Hobbes, l'últim clàssic modern

He deixat pel final la que possiblement sigui la millor sèrie de còmic, amb nen trapella i sense, apareguda a la premsa en les darreres dues dècades. Es tracta de Calvin i Hobbes (1985-1995), de Bill Watterson. Calvin és un nen que viu immers en un món propi, construït a partir de les fantasies de la seva experiència i d'aquelles que l'arriben del món mediàtic (televisió, cinema...: pel·lícules de marcians, de terror, de monstres, de dinosaures...). La realitat acceptada socialment com a referent adult es transformada per Calvin en una realitat particular i "veritable", plena de fantasies, somnis i interpretacions personals. És capaç d'animar i de transformar tot el seu entorn. La seva imaginació substitueix una realitat que no li agrada (a l'escola, a casa quan menja, a la foscor de la nit...). El seu company és Hobbes, un tigre de felpa que pren vida des de la imaginació de Calvin, i així ho mostra el dibuix. Quan apareix un adult el tigre torna a ser un ninot de felpa, inanimat, i així és mostrat per Bill Watterson. La realitat, doncs, adopta diferents punts de vista (món infantil/món adult) , i així se'ns mostra en el còmic. Els seus noms agafen prestats els dels dos cèlebres filòsofs. Hobbes és una mena d'alter ego de Calvin i també el seu complementari: més reflexiu i equilibrat, és el seu company de joc i el que l'acompanya en la seva solitud de fill únic. Per Calvin la vida és un etern joc, i aquest incita a la creativitat, tot i que sovint aquesta acabi en clau destructora i disrruptiva amb el món exterior (realitat adulta). Les seves malifetes mostren "l'irresponsabilitat" (des d'un punt de vista "adult") de les accions infantils, però al mateix temps aquesta temeritat, crueltat, improvisació premeditada, irreflexió... ens és mostrada de forma tendre.
A nivell gràfic la sèrie és extraordinària. Watterson utilitza uns recursos i tècniques diferents si treballa en una tira còmica (tira de premsa diària) o en el disseny d'una pàgina (planxa dominical). El domini gràfic, la utilització i delimitació de l'espai, el desenvolupament narratiu, els detalls dels dibuixos, la precisió estètica... tot està en harmonia creativa. Dibuix i guió formen un tàndem tan sòlid com la relació entre l'entremaliat Calvin i el seu tigre Hobbes. L'autor va crear una sèrie original tot i agafar influències que van des de pioners clàssics com Outcault ( Buster Brown i el seu gos Tiger), Windsor McCay (la realitat i els somnis o la fantasia, a Little Nemo) o George Herrimann (el perfecte equilibri estètic i la relació dels personatges dins el seu espai, especialment per les pàgines dominicals, a Krazy Kat) fins als moderns-contemporanis Shulz (Peanuts) i Quino (Mafalda).

La sèrie no ha conegut adaptació televisiva ni cinematogràfica. Seria impossible transmetre la mateixa sensació que provoca el dibuix imprès en un altre mitjà: seria una altra cosa i perdria la creativitat original. A més a més l'autor no era partidari. Watterson va acabar aquesta lúcida dissecció del món de la infantesa i la seva relació amb els adults en ple èxit mundial. Va ser una decisió valenta. No volia repetir-se ni esgotar uns personatges que s'havien definit a la perfecció. Tampoc va cedir aquesta responsabilitat en un altre equip. I va lluitar perquè aquests personatges no fossin comercialitzats en campanyes de merchandising masiu, tot i el seu èxit. A Espanya s'ha publicat (i encara es publica en alguns mitjans) en premsa i àlbums, tant les tires com les pàgines dominicals: el Tebeo (el Periódico), Pequeño País (El País), La Vanguardia; La colla de la Pessigolla (11 volums i un Extra), Norma editorial (4 volums) i Ediciones B (30 volums inicialment, amb posterior reedició en 9 toms més un recopilatori de pàgines dominicals seleccionades), entre altres.

Penúltima reflexió

El còmic és un mitjà, i tots els mitjans transmeten una sèrie de valors. Els personatges trapelles del món de la historieta representen uns models culturals. Aquests varien en funció dels temps. També varia l'estil, el llenguatge i el grau de la provocació. Cada personatge és fill del seu temps i aquest és qui marca els límits, aixeca tabús i proposa reptes. Avui dia, per exemple, ningú s'escandalitzaria davant un episodi de la sèrie televisiva Pipi Calzaslargas, però en el seu moment va ser motiu de gran controvèrsia educativa i pedagògica. Els models de la infantesa que els mas media han difós al llarg del temps han tingut (i tindran) sempre els dos pols: els models exemplaritzants com a exemples a seguir segons una ortodòxia moralment "correcta" i la seva (i conseqüent) distorsió representada amb aspectes ambigus, tèrbols o transgressors. El model d'identificació està, avui dia, amplificat per la masiva difusió mediàtica. Per altra banda, sembla que no hi ha models dolents si són rentables econòmicament. Així, el procés d'identificació ja no representa unes conductes a imitar i reproduir sinó una voluntat de consum (seguir una sèrie de còmic, l'audiència televisiva, el merchandaising que genera un personatge famós...). I, també, cada generació té els herois que la seva època li prohibeix. Per a un nen sempre tindrà més atractiu un Shin Chan que un Teo, encara que la majoria de pares possiblement escollirien aquest últim model per als seus fills.

La mercantilització dels somnis infantils és evident, com també que els seus herois de ficció, siguin bons o dolents, són els seus aliments. La televisió, el cinema i els jocs d'ordinador són, avui dia, els principals subministradors d'aquest aliment, amb l'ajuda de la publicitat. El còmic, l'heroi de paper, està desgraciadament en desús. El problema és que les noves generacions no tindran ni el record ni la nostàlgia d'aquest mitjà universal, imprescindible i genuí que va ser, i esperem que continuï sent, el còmic.

El món del còmic
Josep Pulido. Maig 2004.