Un àlbum imprescindible per qualsevol afeccionat al còmic que narra el funcionament de l'editorial Bruguera en els anys en que cinc dibuixants - Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya - varen plantar cara a l'empresa reclamant els seus drets d'autor fundant una nova empresa i editant un nou setmanari amb el nom de Tio Vivo.

La sortida d'aquests dibuixants va propiciar l'entrada a Bruguera de noms com Francisco Ibañez, Robert Segura o Joan Raffat "Raf" que van introduir subtils però importants canvis en el concepte d'humor que habia estat característic i fonamental en els anys de la postguerra. Hi ha una conversa entre Escobar i Peñarroya en la què reconeixent la vàlua dels nous dibuixants critiquen la pèrdua de crítica social de Pulgarcito. Ja ningú, a l'Espanya del 57, passava la fam que passava Carpanta.

Un reconeixement als primers que van lluitar pel reconeixement dels seus drets d'autor. En aquells anys un dibuixant de còmics era un simple treballador per compte de l'empresa. Es podia dibuixar a casa i només calia anar a Bruguera per lliurar les pàgines i cobrar-les a tant la pàgina. El dibuixant perdia la propietat de l'obra i l'editorial podia publicar sempre i on vulgués les pàgines lliurades.També, però, un reconeixement a tots els qui varen fer Pulgarcito.

L'àlbum va guanyar els premis al millor guió i a la millor obra d'autor espanyol al Saló de Còmic de Barcelona, al millor autor estranger en el Treviso Comic Book Festival d'Itàlia i al millor guió nacional a la Expocómic de Madrid.