KOOLAU, EL LEPROSO, basat en una narració de Jack London és una de les poques obres mestres del còmic espanyol. Carlos Giménez, que la comença per iniciativa pròpia i no sap ni tan sols si serà publicada, la fa amb una total llibertat, amb una absoluta identificació amb l'esperit del text literari i amb el desig d'experimentar, tant pel que fa el dibuix com en el muntatge, per recrear de manera personal el text de partida. L'autor divideix la història en tres capítols responent a una perfecta lògica en la línia de concisió i efectivitat que vol trobar. És podria comparar amb les tres unitats clàssiques del teatre. Primer es narren els antecedents i motius del per què un grapat de leprosos decideix resistir i morir a fi de restar, encara que sigui com a feres perseguides i odiades, en la seva pròpia terra en lloc de veure's deportats a l'illa de Molokai. Acaba aquest primer capítol amb la momentània victòria dels leprosos sobre el destacament de policia enviat a la seva captura. Amb posterioritat, i amb això entrem en el segon capítol, la policia és subtituida per l'exèrcit. En aquest episodi predomina l'acció que de manera tímida s'havia iniciat al final del capítol precedent. Encara que el saldo final d'aquesta nova confrontació segueix essent favorable als rebels, el preu que han hagut de pagar és, per alguns, excessiu. Por això, en el tercer episodi, Koolau resta sol abandonat pels seus companys i amb el desinterès de les autoritats que no veloen esmerçar esforços per reduir un home ferit i acabat que no representa cap perill. Encara que Koolau morirà lliure a la seva terra la seva rebel·lió no haurà reeixit. L'estructura narrativa de cada un dels episodis segueix una corba semblant a una campana. La obra sencera respon a una estructura repòs, acció, repòs però cada un dels capítols que la composen te també aquesta mateixa estructura. Això no treu perquè, en alguns moments, alguns defectes del seu estil surtin a la superfície. Carlos és un romàntic i això de vegades el traeix. La fluixedat d'algunes vinyetes o d'alguna pàgina cal assumir-la com una de les constants del seu estil, agradi o no agradi, però entén-ho com una cosa inseparable de la seva obra. Precisament aquestes són las que serveixen per ressaltar les altres, més dures, sòbries, que no tenen res a envejar a les dels grans mestres. La utilització del blanc i negre quasi de manera exclusiva, suprimint les tonalitats grises, situa aquesta obra en la línia que va des d'un Milton Caniff a un Hugo Pratt. KOOLAU recorda més d'una vegada algun dels episodis de CORTO MALTESE, potser pel deute que el dibuixant italià té amb Jack London. Cal assenyalar que el contingut ideològic de la historieta respon no només al text de London sinó a la ideologia de Giménez. És clar que KOOLAU és una denuncia del racisme, de l'imperialisme i del colonialisme. Però és també un càntic a la resistència, una justificació catàrtica de la violència i una crida a la solidaritat entre els oprimits.

Podeu llegir també l'article publicat al setmanari TREBALL en el moment de la seva aparició