|
EL MÓN DEL CÒMIC. Març 2025 |
Juli Ribera, conegut ja per la sèrie ROSY publicada a la revista Florita,
era molt apreciar com a dibuixant de ciència-ficció perquè
havia publicat la sèrie PLATILLOS VOLANTES l'any 1954. Aquest mateix
any fart de viure en una societat opressora agafa un avió i es trasllada
a França on, finalment, acabarà obtenint-ne la nacionalitat.
En aquest país, després de diversos treballs, creà, l'any
1973, DRACURELLA per a la revista Pilote. Un anys després Henri Phillipini,
va engrescar Godard i Ribera a crear LE VAGABOND.
Axle Munshine (Godard diu que pronunciem "Axel") és el Vagabond,
anomenat així perquè està condemnat a viatjar eternament
d'un lloc a l'altre de l'espai, fugint de la Guàrdia Roja en una fabulosa
nau dissenyada pel seu pare i en companyia de Musky, fill o filla dels prínceps
dels Eternautes, que té el do de poder escollir en cada moment l'aparença
física de qualsevol edat i sexe. La majoria de les aventures del protagonista
tenen lloc en mons fantasiosos o onírics lluny de qualsevol realitat
enfrontant-se als seus somnis, als seus records i a les seves pròpies
contradiccions. En aquest univers trobarà la bella Quimera, que viu
realment en un temps i un univers paral·lel al seu, i haurà
de triar entre ella i una Muskie enamorada d'Axle convertida en una atractiva
noia (com tots els lectors han pogut comprovar, mentre el protagonista segueix
ignorant el canvi sofert), però també trobarà Déu,
un déu molt afeccionat a la beguda, el joc i les dones. Els diferents
volums de la sèrie incideixen irònicament sobre mols dels temes
de moda del capitalisme del segle XX.
Si Godard, però, insisteix en tractar temes d'una certa profunditat
cosa no habitual en aquells moment -ell mateix diu que editors i lectors donaven
més importància al continent que al contingut- no defuig de
cap manera posar a les seves pàgines conceptes mot avançats
de la ciència junt a d'altres que encara eren una simple especulació
pròpia de la ciència-ficció. Així a les aventures
d'Axel veiem clons com aquesta possibilitat era encara lluny de ser una realitat.
Ja en el segon volum apareixen els forats negres que tot just havien estat
batejats amb aquest nom l'any 1969. Però, sobre tot, el concepte i
la natura del temps afegits a l'existència d'universos paral·lels
és la base argumental de la sèrie. Quan a través de molts
canvis espai-temporals podem entendre les relacions Quimera-Musky (pàgines
15 i 16 del volum 4 de l'Intégrale), els canvis de Musky (pàgina
11 del volum 5 de l'Intégrale) o comprendre l'entesa-desentesa entre
Musky i Muskie, el treball de Godard-Ribera arriba a una alçada considerable.
Si alguna cosa es podia criticar en els primers volums eren les llargues frases
explicatives, innecessàries, per situar-nos en mons sorprenents però
perfectament comprensibles. La sèrie canvia molt per a bé a
partir de El último
depredador l'episodi
on Axle descobreix una part important del significat del seu somni.
Tenir ambigüitats sobre el tema sexual, dir -com ho fa Musky- que Deu
és una faula infantil o presentar-lo com un vell borratxo pervertit
sexual, o que sortissin cossos despullats en abundància i en postures
no ben vistes per a capellans i beates -possiblement no s'havia vist mai una
parella fent l'amor de manera explícita en un còmic comercial-
no va propiciar pas la seva edició a finals de la dècada dels
setanta en un país en el que encara faltaven uns mesos perquè
morís un dictador que havia consolidat un sistema polític i
moral molt condicionat per una jerarquia catòlica conservadora i reaccionària.