La
novel·la policíaca o novel·la criminal ha existit
sempre d'una manera més o menys encoberta a la literatura. Hi ha
una mort i algú investiga com a mort i qui l'ha mort. Però
no és fins a finals del segle XIX quan la literatura es comença
a agafar seriosament el tema, primer amb Edgar Allan Poe i després
amb tot un seguit de noms que omplen una llarga llista de grans autors.
No
hi ha, però, que confondre la novel·la criminal amb la novel·la
negra. Hi ha qui circumscriu aquesta darrera a un país i un moment
determinats i nega que obres actuals pertanyin a aquest gènere.
Sense deixar d'acceptar que el fenomen de la novel·la negra és
conseqüència de la formació de les gran ciutats americanes
tampoc podem negar que el mateix s'ha repetit en menor escala i de forma
local en altres indrets.
La
novel·la negra va arribar a tothom, lectors i no lectors, gràcies
a les seves adaptacions cinematogràfiques en un dels períodes
més esplèndids del cinema americà. Després vingueren
els còmics que, com acostuma a passar, rebaixaren el seu llistó
crític i catàrtic probablement perquè els diaris,
el suport on es publicaven, podia arribar a mans de tothom, grans i petits.
El primer còmic que tracta el tema del crim, DICK TRACY, apareix
per primer cop en el Chicago Tribune el 4 d'octubre del 1931 signat
per Chester Gould.
El
primer còmic que tracta el tema del crim, DICK TRACY, apareix per
primer cop en el Chicago Tribune el 4 d'octubre del 1931 signat
per Chester Gould. DICK TRACY és un còmic on no hi ha matisos:
és la lluita del Bé contra el Mal. Tots dos en majúscules:
el bons són perfectes sense cap mena de tara i els dolents són
uns criminals terribles que duen la maldat pintada al rostre. Una expressió
mai tan ben utilitzada atès que el seu dibuixant utilitza això
sistemàticament per que el lector els identifiqui fàcilment
i sense complicacions. Dick Tracy, a diferència de la novel·la
negra on els protagonistes són sovint criminals o detectius al
marge del sistema, és el paradigma del policia íntegre que
respecta la llei per fer triomfar la justícia i eliminar de la
societat els criminals i policies corruptes. Semblen, d'entrada, uns objectius
nobles i altruistes. Tanmateix algunes ombres planen sobre tan admirables
propòsits. DICK TRACY parteix de la base que la societat americana,
basada en un capitalisme que a la seva època era salvatge i una
democràcia basada en la compra de vots, en els assassinats i en
l'explotació dels emigrants, sigui el millor model per a la humanitat.
Tracy ignora que la prohibició és el resultat d'una visió
moral reaccionària i restrictiva, sectària i violenta. Llegir
DICK TRACY pot arribar a ser una bona distracció si hom oblida
que les seves actuacions sovint violen la llei. Si els guions, al menys
per a mi, són totalment discutibles, una altra cosa és l'aspecte
gràfic. Gould crea una galeria de personatges que constitueixen
una admirable col·lecció de rostres patibularis. Amb un
estil caricaturesc, poc realista, utilitza les troballes de l'expressionisme
per aconseguir sempre una magnífica planificació i un excel·lent
ritme narratiu a les seves histories.
Seguint
el model del seu germà, Chester Gould, tres anys més tard,
creà RED BARRY distribuïda, inicialment, com a daily strip
pel King Features Syndicate i que malgrat la seva curta durada és
considerada una de les grans sèries nord-americanes d'abans de
la guerra encara que no ha tingut sort en la seva distribució europea.
Red Barry és un detectiu irlandès, pèl-roig i cabut, que es mou
en el barri xinès d'una gran ciutat - mai identificada - que té
moltes semblances amb Nova York. El model de Red Barry respon al dels
herois del cinema i la literatura de l'època: és un detectiu
que no va amb uniforme i no sempre obeeix cegament les ordres del seu
cap l'inspector Scott. Per si això fos poc, sovint es veu ajudat
per Mississipí, una bufona periodista enamorada d'ell, i per Ouchy Mugouchy,
un astut i valent jove xinès. Will Gould utilitzà també
un dibuix molt esquemàtic i senzill, proper al croquis, semblant
al que utilitzaven les tires còmiques. Cal fer notar que els editors
dels primers còmics policíacs no s'atreviren a utilitzar un dibuix
més realista per temor a la censura. A pesar d'això la sèrie
està impregnada d'unes accions que semblaren massa violentes en aquella
època i foren el motiu del seu acabament prematur.
El
còmic negre no arriba a Europa fins uns anys més tard. El
primer còmic britànic de tema policíac, BUCK RYAN apareix
en el Daily Mirror el 22 de març del 1937. Buck Ryan és
un xicot ben plantat, pentinat amb fixador que és alhora detectiu
i propietari de cabaret nocturn, activitats que compagina a la perfecció.
Abans, però, havia estat inspector de Scotland Yard i conserva
molts amics que segueixen en aquesta institució cosa que li serà
de gran ajut per a solucionar els casos en que es troba implicat. Com
a contrapunt del rigor dogmàtic de Dick Tracy, Buck Ryan no té
inconvenient en donar feina i fer-se amic de Twilight, una noia que ha
estat a la presó i pren el sol, l'any 37, amb un bonic i petit
bikini.
Buck
Ryan és un detectiu que té un alt nivell de vida, freqüenta
les classes riques i ocioses i és ajudat per Zola, una rossa que
no se sap ben bé si només és la seva secretària
o alguna cosa més. L'autor es recrea molt en els personatges secundaris:
és normal que les vinyetes en que apareix Buck en molts cassos
no arribin ni a la quarta part de les que té l'episodi. Cal destacar,
a nivell gràfic, la utilització del negre per crear il·luminacions
suggeridores. A l'episodi Arty Crafty, per exemple, els lectors no poden
veure la cara de Twilight fins la tira número 20, és a dir
vint dies laborables després d'haver començat l'aventura.
Val a dir que Twilight , en aquesta aventura, està present des
de la primera vinyeta. Sempre, però, és vista d'esquena
o de perfil amb la seva abundant i negra cabellera tapant-li la cara a
l'estil Verònica Lake. A nivell moral, l'autor no es preocupa massa
de castigar els culpables. Twilight, per exemple, acaba diverses aventures
sense aconseguir treure profit dels seus enganys i robatoris, però,
sense pagar, tampoc, per ells.
DICK
FULMINE, conegut a Espanya com a JUAN CENTELLA, va ser creat a Itàlia
l'any 1938, per Vincenzo Baggioli i Carlo Cossio, per a compensar la desaparició
dels còmics nord-american¡s prohibits per Mussolini. Dick
Fulmine és un forçut, inspirat en el campió de boxa
Primo Carnera, que actua com a justicier acompanyat de Zambo, d'aspecte
més aviat esquifit però molt astut. Dick Fulmine, d'origen
italo-americà, abraça ràpidament la causa feixista
i es posa al servei de Mussolini combatent els aliats en diferents escenaris
bèl·lics. En el seu paper de líder del feixisme ha
d'enfrontar-se a la Màscara Blanca que, naturalment, és
el dolent perquè combat els nazis. Dick Fulmine no té, però,
cap problema per vèncer tots els seus enemics gràcies a
la seva descomunal força. Carlo Cossio va dibuixar DICK FULMINE
sense preocupar-se massa dels decorats amb un dibuix molt simplista i
una abundància de primers plans, plans mitjos i americans, que
no fan necessari omplir la vinyeta amb res més.
Des
d'un punt de vista estètic, DICK FULMINE, és una obra bastant
vulgar i dolenta. Malgrat això, DICK FULMINE, obtingué un
èxit difícilment explicable a menys que es consideri que
els seus guions eren, curiosament, acceptats com a normals a conseqüència
de les condicions polítiques del moment. A les seves pàgines,
els italians - tots feixistes - eren sempre els bons i calia lluitar contra
les idees destructives que venien de fora, principalment d'Anglaterra
i els Estats Units. I això ho feien a base de repartir "llenya"
perquè, ja se sap, no hi ha res com un parell d'hòsties
per adreçar el personal. De manera sorprenent, un cop acabada la
guerra, DICK FULMINE va subsistir fins l'any 1955.
THE
PHANTOM (1936) fou el primer heroi de còmic que amagava la seva
identitat sota una màscara. Aquest recurs va ser ben acceptat pel
públic i des d'aquell moment centenars de còmics han tingut
un protagonista la identitat del qual només és coneguda
per uns quants privilegiats. SPIRIT, de Will Eisner, publicat en el Chicago
Tribune l'any 1940, utilitza aquest recurs. El nom de Spirit amaga Dennys
Colt, un expert criminòleg donat per mort. Dennys Colt no desfà
l'equívoc, tapa la seva cara amb un antifaç i es construeix
un laboratori refugi dins una tomba del cementiri. Spirit lluita contra
el crim organitzat ajudat pel comissari Dolan, la seva filla Ellen i el
jove Ebony White. THE SPIRIT, ideològicament, seria tant discutible
com DICK TRACY. La primera, però, és una paròdia
intel·ligent, divertida i sarcàstica del gènere.
THE SPIRIT introdueix a més a més elements nous, l'heroi
es veu perseguit per dones decidides, intel·ligents i situades,
a vegades, a l'altre costat de la llei. Ellen es veu obligada a lluitar
a bufetades, literalment, per fer prevaler els seus drets de "promesa
oficial". Però, sobretot, Will Eisner fa una gran demostració
de la utilització de les tècniques cinematogràfiques
amb la planificació, il·luminació i enquadraments
a les seves planxes. THE SPIRIT és una de les obres mestres del
còmic.
Alex
Raymond, al ser desmobilitzat a l'cabament de la Segona Guerra Mundial,
troba que les grans sèries creades per ell estan en mans d'altres
dibuixants. Raymond decideix crear, el 1947, un nou personatge, RIP KIRBY,
que serà distribuït pel King Features Syndicate. Remington
"Rip" Kirby és un criminòleg, llicenciat en Química,
elegant, culte, que fuma en pipa, porta ulleres, viu en un pis luxós
de Nova York i resolt els casos - sense utilitzar quasi mai la violència
- quasi més per divertiment que per guanyar-se la vida. Rip Kirby
dona conferències a diverses universitats i té un ajudant,
Desmond, que és un antic lladre redimit gràcies a l'ajut
de Rip i que no dubtarà, quan calgui, fer servir les seves habilitats
i utilitzar les seves amistats dels baixos fons. Mentre Desmond s'ocupa
de la casa i del gos de Rip, aquest llegeix, juga al golf o toca el piano.
La seva xicota es la Honey Dorian una atractiva rossa gelosa de la incomprensible
amistat de Rip amb Pagan Lee, una vampiresa de mala vida, malgrat la fidelitat
continuada que ha demostrat tenir Rip. Probablement el model literari
que inspirà Rip Kirby és el de Sherlock Holmes encara que
situat en un temps més actual i sense dependència de la
droga. La sèrie és excepcional, tant pels seus dibuixos
i la seva planificació, com per un guions construïts sobre
una admirable galeria de dolents, Mangler, el triturador; Fingers, Moray;
etc.
Dins
el pobre panorama del còmic espanyol de la postguerra, el INSPECTOR
DAN, de Rafael González i Eugenio Giner, publicat a la revista
Pulgarcito, va representar una alenada d'aire fresc. No es pot dir que
els dibuixos fossin d'una qualitat extraordinària i, a més,
les condicions de treball de Bruguera no permetien massa dedicació
per tenir cura dels segons plans ni de la documentació. Malgrat
tot, però, els autors van saber crear un univers terrorífic
i intrigant que mantigué enganxats a les seves pàgines,
setmana darrera setmana, milers de lectors. Dan
i Stella, l'inspector Simmons i el coronel Higgins són els quatre
personatges principals. Uns dels encerts és, però, que els
criminals no són mai éssers corrents i vulgars, es creuen
encarnació del mal i s'identifiquen amb espectres, diables i maníacs
depressius. Per aquesta raó, la sèrie està més
propera al gènere de terror que al criminal. Com era habitual en
el còmic de l'època, els personatges secundaris són
el contrapunt del protagonista: Stella està enamorada de Dan i
sembla que la seva missió sigui la de ser salvada per aquest; l'inspector
Simmons, malcarat, incompetent i presumit serveix per posar de relleu
les qualitats humanes de Dan. El trio composa un model arquetip que el
còmic espanyol anirà repetint durant anys. A diferència
d'alguns còmics americans on els "dolents" tenen un autèntic
carisma, el que predomina aquí no són els personatges sinó
els ambients que aconsegueixen recrear l'atmosfera victoriana del Londres
de Jack el Destripador. Els quaderns, posteriors, monogràfics,
no estan de bon tros a l'alçada de les pàgines verticals
publicades a Pulgarcito.
DOCTOR
NIEBLA va representar una autèntica ruptura. Els dibuixants de
l'època consideraven l'estil imposat per Raymond i Foster, com
el màxim exponent de qualitat artística. Aquest estil, però,
n'havia donat pas a un altre, molt més dinàmic, deutor de
les noves formes expressives aportades pel cinema, que utilitzava més
els constrastaments en blanc i negre, les ombres i, sobretot, una planificació
i uns enquadrament absolutament innovadors.
Víctor Mora, un dels guionistes, reconeix que Hidalgo i ell consideraven
Raymond, Foster, Jesús Blasco o Emili Freixes uns grans dibuixants
però ja antiquats. Ells volien assemblar-se als de la nova generació
representada per Will Eisner, Milton Caniff, Frank Robbins o Roy Crane.
I ho aconseguiren plenament en aquesta sèrie, una de les millors
del còmic hispà, en la que incorporaren de manera brillant
les tècniques dels nous dibuixants americans. Malgrat això,
la decisió editorial de fer històries curtesva significar
una simplificació d els guions i dels personatges. El Doctor Niebla
està lluny de ser un heroi com els de Dashiel Hammett encara que
és un dels que més s'hi acosta. El perjudica el seu caràcter
de justicier omnipresent que apareix sempre misteriosa i oportunament
ocasionant un temor irracional i infantil entre els criminals que el prenen
com un ser amb poders sobrenaturals. La càrrega crítica,
element bàsic de la novel·la negra, queda difuminada. La
que conserva, però, és molt elevada i atrevida per una publicació
feta en l'Espanya franquista dels quaranta.
L'any
1955, el setmanari Tintin publica a França un episodi curt on apareix
Rich Hochet, un jove venedor de diaris. Amb el temps, RICH HOCHET, es
convertirà en una de les sèries més populars amb
més de cinquanta àlbums i, fins i tot, amb una versió
per la televisió. Malgrat això aquest personatge és
pràcticament desconegut al nostre país on només existeixen
uns pocs àlbums publicats en català difícils de trobar.
Un any després Rich Hochet és ja periodista i protagonitza
vàries històries curtes complertes. En un d'aquests episodis
coneix al comissari J. Sigismond Bourdon, un home elegant propietari d'un
Porsche i que, a partir d'aquell moment, formarà amb el protagonista
una parella inseparable. No és, però, fins l'any 1961 quan
es comencen a publicar les històries llargues que més tard
serien publicades en àlbums per Lombard que editaria la sèrie
complerta a partir del 1963. El principal interès de RICH HOCHET
recau en les intrigues ben construïdes, amb un grup de possibles
culpables fins la darrera pàgina, i en els ben caracteritzats personatges
secundaris : Ladru, l'inspector discret i eficaç; Nadine, neta
del comissari, enamorada de Rich; el seu pare i ajudant Richard Hochet,
antic trinxeraire penedit, i el professor Hermelin, savi genial i despistat.
Inexplicablement, cap editor espanyol s'ha atrevit a continuar aquesta
sèrie.
GIL JOURDAN,
de Maurice Tillieux, nascut l'any 1956 a la revista Spirou i conegut en
català com a GIL PUPIL·LA, és una excel·lent
sèrie en la qual es manté l'esquema tradicional: un detectiu
privat Gil, amb un despatx polsegós semblant al dels herois de
Hammet i Chandler, un maldestre ajudant, Libellule (Sargantana, en català),
la seva secretària Queue de Cerise (Cirereta) un policia "oficial",
l'inspector Croûton (Crostó). A les aventures de GIL JOURDAN
l'acció hi juga un paper fonamental. Les persecucions amb cotxe,
les baralles, les caigudes i les corredisses estan presents en cada episodi.
Estem lluny de les investigacions pausades i tranquil·les d'un
Maigret o de les llargues caminades i esperes dels protagonistes de Chandler.
El ritme trepidant de GIL PUPIL·LA té molta semblança
al de les pel·lícules nord-americanes de gàngsters
(no confondre amb el cinema negre). Aquest ritme dinàmic està,
però, realitzat de forma magistral amb una planificació
de la pàgina i una distribució en vinyetes poques vegades
aconseguides abans. Encara que les aventures de Gil Pupil·la l'han
dut alguna vegada a llocs exòtics (per exemple a L'infern de Xica-Xic)
el millor encert de la sèrie és la descripció dels
petits llogarrets del territori francès: la Normandia de El pas
dels ofegats, els poblets de l'interior a Festival sobre 4 rodes o El
secret de la cripta. Sense oblidar, és clar, el retrat encertat
de la manca d'intel·ligència de molts dels seus personatges.
GIL JOURDAN va ser publicat en català a Cavall Fort i és
pot trobar en àlbums editats per Casal.
FRANKA,
de Hank Kuipjers, es va publicar inicialment, l'any 1973, a la revista
holandesa Pep i després de manera successiva a Eppo, World Vervolgd
i Sjosji. A Espanya, Barcanova ha publicat en català, cinc àlbums
sense cap mena d'ordre cronològic. Encara que això és
un fet corrent en l'edició espanyola de material estranger no deixa
de ser una falta de respecte pels lectors que tenen una certa dificultat
per poder seguir alguns detalls menors de la història. Franka és
una noia pèl-roja, bonica i decidida, secretària del comissari
Noorderwind, que viu a Groterdam, treballa al Museu del Crim i, per les
seves aventures, viatja per tot el món. Sovint s'ha situat FRANKA
entre el corrent del còmic francobelga anomenat "línia
clara", classificació totalment errònia primer perquè
la protagonista i molts personatges, són noies amb una accentuada
personalitat totalment independents dels homes i, segon, perquè
l'autor no té cap mania en mostrar totes les vegades que calgui,
les noies, dutxant-se, banyant-se, vestint-se, despullant-se o prenent
el sol sense o amb poca roba i, fins i tot, compartint llit amb algun
company d'aventura. A les seves aventures hi ha dos elements quasi bé
omnipresents: l'enyorança pels paradisos perduts i un retrat del
món dels negocis i de les altes finances amb individus que no dubten
a fer el que sigui per aconseguir l'èxit i el poder.
A
Itàlia la revista Alter Linus publica, l'any 1975, ALACK SINNER
obra dels argentins Carlos Sampayo i José Antonio Muñoz
que trenca amb l'estètica imposada per l'escola francobelga per
recuperar l'esperit original de la novel·la negra americana i una
estètica pictòrica, de blancs i negres contrastats, molt
propera a l'estil de Milton Cannif i Frank Robbins. En mica en mica, però,
els personatges apareixen cada cop més distorsionats fins arribar
a semblar personatges de les pintures negres de Goya. Alack
Sinner és un antic policia exiliat als Estats Units fugint de l'Argentina
de Peron, cansat dels tripijocs dels seus companys que treballa primer
com a xofer de taxi i desprès com a detectiu privat. A la manera
d'un Sam Spade o d'uns dels protagonistes encarnats per Humprey Bogart,
Sinner, cigarret a la boca, freqüenta el Bar de Joe, un lloc on pot
trobar bona part de gent marginada per la societat de consum. Alack Sinner
és un declarat enemic dels policies corruptes, dels advocats deshonestos
al servei del crim organitzat, dels fatxendes sàdics i dels traficants
de droga i és amic dels perdedors. Ell mateix, a l'estil dels antiherois
de Dashiell Hamett o Raymond Chandler, és un perdedor que lluita
contra els esglaons més baixos de la delinqüència i
el crim peròque no podrà mai arribar a combatre els autèntics
culpables d'una societat violenta i hipòcrita que els permet ocupar
els llocs més alts de les finances i el poder.
L'any
1979 a la revista italiana Il Mago publica SAM PEZZO, de Vittori Giardino,
en forma d'episodis independents i curts de 12 a 20 pàgines però
que, es van relacionant entre ells per explicar una història de
la que cada episodi és un capítol. Posteriorment la revista
francesa Circus va publicar episodis més extens. Sam Pezzo, un
nom que forçosament ens recorda Sam Spade, és el típic
detectiu de les novel·les de sèrie negra: perdedor nat,
sense lligams efectius familiars, sempre esperant que arribi un treball
per poder pagar les factures pendents i sempre utilitzat pels clients
que li expliquen històries falses o per noies boniques que no dubten
d'anar-se'n al llit amb ell per evitar respondre preguntes comprometedors
o amagar les seves veritables intencions d'utilitzar-lo com una titella.
Giardino,
amb una perfecta utilització dels blancs i negres i amb una acurada
planificació aconsegueix crear una atmosfera molt propera a la
de les pel·lícules americanes del gènere. Un cop
més hem de lamentar que la sèrie no s'hagi editat de manera
normal al nostre país. Dels quatre volums que consta només
un, que porta el nom de Shit City i que no és el primer, ha estat
publicat en castellà per Norma Editorial a la seva col·lecció
El Muro.
Léo
Malet, creador d'una sèrie de novel·les policíaques
amb vint-i-nou volums publicats, no és massa partidari del còmic
com a mitjà d'expressió. De tota la col·lecció
dels Nouveaux Mystères de Paris amb NESTOR BURMA com a personatge
principal i que compta amb diverses adaptacions cinematogràfiques
i una sèrie de televisió, només cinc episodis han
estat adaptats al còmic. Alguns han estat publicats en castellà
per Norma. Léo Malet només va accedir a autoritzar la versió
en còmic quan va saber que el dibuixant seria Jacques Tardi a qui
admirava ja per les seves reconstruccions històriques del Paris
de començaments de segle a ADELE BLANC-SEC. Jacques Tardi, un bon
adaptador del gènere negre, va repetir l'experiència amb
GRIFFU d'un altre autor "noir", Patrick Manchette. NESTOR BURMA
és beneficia de la gran recreació d'ambients. Tardi aconsegueix
situar-nos plenament en els barris de París amb una descripció
detallada i documentada dels establiments, carrers, racons d'aquella ciutat
en els anys cinquanta. Per contra, i segons el meu criteri, pateix el
defecte d'una excessiva càrrega literària que alenteix l'acció
i dona una certa pretensiositat al còmic. És difícil
pel guionista, que també és l'autor de les novel·les,
retallar-les de manera adequada per passar-les al nou mitjà. Els
elements narratius són, però, diferents en els dos mitjans
i el còmic se'n ressent. Això no passa, en canvi, en l'adaptació
de GRIFFU que fa Manchette.
Encara
que TORPEDO és una creació gràfica del nordamericà
Alex Toth, apareguda a la revista Creepy, no és fins quan el comença
a dibuixar Jordi Bernet, en el tercer episodi, que adquireix èxit
i fama. Torpedo és el nom amb que el món de l'hampa coneix
Luca Torelli, un assassí professional, d'origen italià,
cínic i amoral, que viu i "treballa" a la Nova York de
l'any 1936. Les seves accions violentes i sàdiques varen provocar,
fins i tot, la censura d'alguns episodis. Luca abusa, maltracta i humilia
les dones incloses algunes menors d'edat i mata les seves víctimes
a sang freda sense donar-los la més mínima oportunitat.
És l'autèntic gàngster que viu al dia passant pel
damunt de tothom qui li fa nosa. A les seves aventures, sovint acompanyat
de Rascal que en contrast li planteja escrúpols morals que ell
rebutja, no hi ha lloc per cap dels valors que se suposa ha de tenir una
persona honesta. Es mata, es roba, s'estafa, es viola per diners i sempre
a costa dels més dèbils i al servei dels més rics.
Torelli no té ni la més mínima consciència
de classe i és una representació del "lumpen"
en el sentit més brechtià de la paraula. L'únic valor
que accepta Luca Torelli és el de que tot és vàlid,
inclosa l'eliminació física dels qui li barren el pas, si
en pot treure profit personal. No deixa de ser motiu de reflexió
veure que Torpedo és acceptat per una societat que utilitza mètodes
semblants en les relacions entre estats on els més poderosos poden
matar, impunement, ciutadans d'altres països quan s'oposen al seu
domini.
JÉRÔME
K. JÉRÔME BLOCHE, ha començat a ser publicat en català
per ordre cronològica, per Barcanova amb el nom de GERARD K. GERARD
BLOCH. El que hem de lamentar, però, és que siguin només
cinc àlbums i sense massa espectatives de continuació atès
el temps que fa des del darrer. La sèrie, amb guions de Serge Le
Tendre i Pierre Makyo i dibuixos de Alain Dodier va apareixer a la revista
francesa Spirou l'any 1982. Jérôme
és un xicot de vint anys que col·lecciona sirenes de policia,
segueix un curs per correspondència com a detectiu privat, tradueix
al francès novel·les policíaques, va amb un ciclomotor,
és un maldestre increïble que té por a la foscor, té
un pòster de Humphrey Bogart penjat a la seva habitació
i és té ell mateix com el model d'heroi a seguir. I, malgrat
això, és capaç, encara que no sempre d'una manera
ortodoxa i planificada per ell, de resoldre els diferents assassinats
amb que es va trobant ajudat, sempre, per la seva xicota Babette. Per
la seva estructura narrativa i, sobretot, per la seva temàtica
JÉRÔME K. JÉRÔME és una sèrie
que està molt lluny de la novel·la negra. Més aviat
podria situar-se en el corrent naturalista representat pel Maigret de
Simenon. Amb la diferència, és clar, que mentre que aquest
és un comissari dela policia judicial de Paris, el primer és
un detectiu privat amb més trets d'afeccionat que de professional.
DIETER
LUMPEN, de Jorge Zentner i Rubén Pellejero, forma part del corrent
que pren com a personatges principals uns éssers rebutjats per
la societat, amorals, sense escrúpols i, si cal, assassins. En
el primer episodi, "Un puñal en Estambul", publicat a
la revista Cairo l'any 1985, Dieter és el xofer d'una "simpàtica"
velleta que no dubte en matar, per obtenir un retrat seu record de joventut,
i robar un objecte a un museu per "agraïr" els serveis
de Dieter. Aquest és capaç de vendre's ell mateix en una
partida de daus, fet que el portarà a provocar la mort d'una persona
innocent el fill del qual li acabava de salvar la vida. Dieter es veu
embolicat en tot tipus de situacions al límit de la legalitat,
fent contraband d'armes a Palestina, compartint la vida dels colonitzadors
anglesos a la India de Gandhi o matant a un agent de l'Interpol per apoderar-se
d'uns diamants.
HARRY
DICKSON, de Christian Vanderhaeghe i Pascal J. Zanon, és l'adaptació
al còmic de les novel·les populars de Jean Ray que es publiquen
des de l'any 1932. L'editorial Joventut ha publicat, en català,
només tres dels nou àlbums originals. El principal motiu
de la falta d'acceptació en el mercat és, probablement,
una estètica fora de temps. HARRY DICKSON és una mostra
de l'anomenada "línia clara" iniciada per TINTIN i seguida,
entre d'altres, per BLACK I MORTIMER i ALIX. Uns dibuixos plans, amb poc
ritme i amb uns textos (sempre dins de globus rectangulars) que podien
ser innovadors en els anys trenta però estan absolutament antiquats
als anys noranta. Els lectors d'aquí que no han llegit massa còmics
d'aquest tipus i que poden estar més influïts pels clàssics
americans o per l'estil de revistes com Pilote i Metal Hurlant, queden
sorprsos per un estil que troben lent, farragòs i simplista. Harry
Dickson, un detectiu amb el barret i la pipa tradicionals, viu a Londres
i, com un nou Sherlock Holmes, acompanyat deTom, el seu particular Watson,
lluita incansablement contra Georgette Cuvelier, una representació
del mal amb cara d'àngel. Llegir HARRY DICKSON té l'encant
de recordar la ingenuïtat de les velles novel·les com les
de Conan Doyle. El que no és molt, però tampoc és
poc.
La
novel·la negra, pròpiament dita, respon a un país,
un temps i unes circumstàncies socials que, difícilment,
es podrien repetir. És lògic doncs que els seus seguidors
hagin anat buscant noves fórmules i hagin intentat adaptar-se a
les noves realitats. I una d'elles ha estat la incorporació de
la dona en llocs de treball impensables en els anys quaranta. D'aquesta
manera hem vist aparèixer diferents dones fent feina de policia
o de detectiu privat. És el cas, per citar dos exemples de novel·la,
de la nordamericana Kingsey Millhone o de la mallorquina Lònia
Guiu. Alfons
Font s'apunta a aquesta opció i crea la sèrie TAXI, protagonitzada
per una noia coneguda per aquest nom per la seva antiga professió
i que treballa en el periodisme d'investigació per compte del seu
protector i amic Nelson. Treball que la durà a investigar alguns
dels casos de corrupció de les gran empreses en les que el seu
interior no és tan net com els disseny dels seus despatxos i les
façanes dels seus edificis. TAXI, de manera semblant a les novel·les
de Pepe Carvalho, té una segona protagonista destacada: la ciutat
de Barcelona dibuixada amb meticulositat. Font mostra en aquesta sèrie
un dosi important de escepticisme i sarcasme. La seva filosofia pot concretar-se
en una rèplica de Taxi: "Existeixen els innocents, o tots
som culpables?"
Francois
Walthéry, l'autor de NATACHA, és també un dels autors
de RUBINE. Walthéry s'encarrega del dibuix però ha deixat
els guions en mans de Lazare i Mythic. I això es nota. El protagonisme
de Natacha no li resta femeneitat. En canvi Rubine es comporta d'una manera
tant masculina que perd atractiu. Rubine actua amb excessiva prepotència,
violència i falta d'escrúpols. No dubta ni un moment en
matar a un noi de color que entra a robar a un establiment de massatges.
La desproporció és evident: un robatori menor és
castigat amb la mort. Per això ens és presentat com un model
de dona decidida que no te cap dubte a l'hora de fer complir la llei.
Rubine, a més, aprofita qualsevol ocasió per treure el seu
revòlver i disparar. Ho fa, amb prepotència, per espantar
dues dones xafarderes hipòcrites que parlen sobre les agressions
sexuals, ho fa per foragitar un trist lladre de carrer que pretén
robar una cartera. Dels vuit àlbums de RUBINE cap ha estat traduït
ni al català ni al castellà.
|