DOCTOR NIEBLA, que es publicà a partir de l'any 1948 a la revista "El Campeón", amb guions escrits successivament per Francisco González, Ricardo Acedo i Víctor Mora, va representar per al còmic espanyol, des d'un punt de vista estètic, una autèntica ruptura. Els dibuixants de l'època consideraven l'estil imposat per Raymond i Foster com el màxim exponent de qualitat artística. Aquest estil, però, havia donat pas a un altre, molt més dinàmic, deutor de les noves formes expressives aportades pel cinema, que utilitzava més els contrastos en blanc i negre, les ombres i, sobretot, una planificació i uns enquadraments absolutament innovadors. Víctor Mora, un dels guionistes de DOCTOR NIEBLA, reconeix que Hidalgo i ell consideraven Raymond, Foster, Jesús Blasco o Emili Freixes uns grans dibuixants que ja estaven antiquats. Ells volien assemblar-se als de la nova generació, representada per Will Eisner, Milton Caniff, Frank Robbins o Roy Crane. I ho aconseguiren plenament en aquesta sèrie, una de les millors de la història del còmic hispà, en què incorporaren de manera brillant les tècniques dels nous dibuixants americans. Malgrat això, la decisió editorial de fer històries curtes, que acabaven en cada número, va significar una simplificació dels guions i dels personatges. El Doctor Niebla està lluny de ser un heroi com els de Dashiel Hammett, encara que és un dels que més s'hi acosta. El perjudica el seu caràcter de justicier omnipresent que apareix sempre misteriosament i oportunament, ocasionant un temor irracional i infantil entre els criminals, que el prenen per ser amb poders sobrenaturals. La càrrega crítica, element bàsic de la novel·la negra, queda difuminada. La que conserva, però, és molt elevada i atrevida per a una publicació feta en l'Espanya franquista dels quaranta.