RECUPERANT
LA HISTÒRIA
EL
INVIERNO DEL DIBUJANTE.
Un àlbum imprescindible per qualsevol afeccionat al còmic
que narra el funcionament de l'editorial Bruguera en els anys en que
cinc dibuixants - Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar,
Eugenio Giner i José Peñarroya - varen plantar cara a
l'empresa reclamant els seus drets d'autor fundant una nova empresa
i editant un nou setmanari amb el nom de Tio Vivo.
La sortida d'aquests dibuixants va propiciar l'entrada a Bruguera de noms com Francisco Ibañez, Robert Segura o Joan Raffat "Raf" que van introduir subtils però importants canvis en el concepte d'humor que habia estat característic i fonamental en els anys de la postguerra. Hi ha una conversa entre Escobar i Peñarroya en la què reconeixent la vàlua dels nous dibuixants critiquen la pèrdua de crítica social de Pulgarcito. Ja ningú, a l'Espanya del 57, passava la fam que passava Carpanta.
Un reconeixement als primers que van lluitar pel reconeixement dels seus drets d'autor. En aquells anys un dibuixant de còmics era un simple treballador per compte de l'empresa. Es podia dibuixar a casa i només calia anar a Bruguera per lliurar les pàgines i cobrar-les a tant la pàgina. El dibuixant perdia la propietat de l'obra i l'editorial podia publicar sempre i on vulgués les pàgines lliurades.També, però, un reconeixement a tots els qui varen fer Pulgarcito.
L'àlbum va guanyar els premis al millor guió i a la millor obra d'autor espanyol al Saló de Còmic de Barcelona, al millor autor estranger en el Treviso Comic Book Festival d'Itàlia i al millor guió nacional a la Expocómic de Madrid.
PRIMAVERA
TRICOLOR
Dinou de juliol de 1936. Pels carrers i places de Barcelona el barcelonins republicans, anarquistes, comunistes, treballadors, sindicalistes i classes mitjanes defensen, colze a colze amb la Guàrdia Civil, el govern republicà en contra l'exèrcit que s'ha revoltat seguint les consignes dels generals feixistes.
En Joan, un metge comunista, participa en l'assalt a la Telefònica al costat d'en Lluís amic seu anarquista que cap greument ferit. Mentre espera l'arribada d'una ambulància en Joan recorda algunes de les escenes viscudes conjuntament des l'adveniment de la República. L'entusiasme dels primers moments, l'amistat primer i l'amor després amb Laura, una anarquista moderada que es convertirà en la seva muller, el bieni negre i el triomf de l'esquerres el 1934.
La mort d'en Lluís ens mostra un Joan entregat a la seva feina de cirugià. En el capítol següent, però, el veiem amb el grau de capità a la Batalla de l'Ebre.
El llibre porta un excel·lent pròleg del historiador Josep Fontana que desmenteix totalment els arguments que ha fet servir la dreta per justificar el cop d'estat.
LA
BRIGADA LINCOLN
Si ens fixéssim només en l'estructura tradicional d'un còmic possiblement trobaríem molts defectes a aquest volum. Tanmateix, en aquest cas, hi ha altres consideracions que fan la seva lectura absolutament recomanable. Els autors no s'amaguen del que tractaven fer: un homenatge als homes i dones que, lliurament, van venir a Espanya a defensar una República atacada pel feixisme internacional. I només això mereix ja tots els respectes i simpaties.
Les intencions queden clares en el pròleg escrit per Josephine Nelson filla d'un comissari polític de la brigada. El llibre, però, no tracta només de la guerra civil espanyola. El protagonista és un xicot negre americà amb l'experiència d'haver participat en manifestacions i protestes pels drets civils en el seu país. Poc a poc s'anirà guanyant l'estima dels seus companys i dels seus superiors. Les nombroses baixes del camps republicà l'obligaran a ocupar càrrecs cada cop de més responsabilitat fins comandar el batalló. Quan un militar dels Estats Units ve a veure'ls ell podrà tirar-li en cara que està en un país que l'accepta com a comandant mentre que en el seu país d'origen no hauria pogut passar de caporal.
Malgrat el convenciment que la guerra està perduda defensarà la continuació d'una lluita inacabable per acabar amb el feixisme. El llibre s'enriqueix amb detalls de personatges coneguts -Ernest Hemingway, Frank Cappa o Gerda Taro- que fan sentir la seva veu en favor de la República o, com el cas de la darrera, les seves reivindicacions feministes.