Manuel Gago, el creador d'un dels tebeos més coneguts al nostre país -"El Guerrero del Antifaz" - ha mort fa poc a València. Gago no és, ni de lluny, un d'aquells autors que passen a la història del còmic per la seva extraordinària qualitat. Tanmateix, però, sí que hi passarà per ser un dels autors més productius i més populars. Cal només recordar, entre la seva obra, sèries com "El capitán España", "El pequeño luchador", "El espadachín de hierro" , "El hijo de las galeras", "El libertador", "El misterioso X", "El rey del oeste", "El prisionero justiciero", "El hijo de la jungla", totes elles realitzades des del 1945 fins el 1960 quan "El Guerrero" gaudia de la màxima audiència i calia assegurar la regularitat de producció. De fet, totes les aventures dibuixades per Gago es limiten a una repetició -amb altres vestimentes- de les viscudes per la seva sèrie més reeixida.

"El guerrero del antifaz" té, avui, un valor indispensable per als estudiosos que vulguin els mètodes de penetració ideològica utilitzats pel franquisme en la conformació de les mentalitats infantils. És un exemple important de com funcionen els mecanismes de propaganda, però també de la identificació entre el poder polític i les classes burgeses que assumiren els resultats de la guerra civil.

De manera, potser involuntària, Gago esdevingué el divulgador de totes les tesis sustentades pel règim. L'epopeia de la reconquesta -mite que avalava el de la "unidad nacional-, la mística de la masculinitat -conseqüència de la exaltació de la amistat entre els combatents en la guerra civil- el valor de la religió per sobre dels de la civilizació i de la cultura per justificar una croada, el paper destinat a la dona -verge, decorosa, propietat privada i autèntic repós del guerrer- i la manera de remarcar el paper i el lloc de les classes socials per mitjà de les diferents parelles que aniran configurant-se: El Guerrero - Ana María, Don Luís - Beatriz, Fernando - Sarita, o de la divisió de la societat entre els estaments militar i civil amb clara preferència pel primer i amb un velat despreci pel segon quan no és exercit per vells o dones, són elements que configuren el model de vida que el govern volia imposar allà pels anys quaranta. La superioritat dels cristians sobre musulmans i jueus enllaça perfectament amb el mites de la superioritat de la raça ària pròpia del nazisme. Finalment la lluita del guerrero que, per una venjança personal, es converteix en àngel exterminador dels seus antics amics i germans de raça i religió, és una apologia de la traició i una justificació de la revolta militar que ocasionà la guerra civil i l'odi entre germans.

L'èxit del guerrero pot ser atribuït amb probabilitat a tres factors. El primer és la coincidència entre els continguts de la saga i alló que en aquell mateix moment s'ensenyava a les escoles. D'aquesta manera, l'ideal de vida a la grandiositat de l'aventura i a la passió er l'acció, els espais naturals i els viatges a terres llunyanes (recordem que es tracta d'una època en la qual difícilment els nois espanyols tenien oportunitat de sortir del seu habitat natural). El segon, possiblement, és la manca de producció d'aquest tipus de publicacions. "El guerrero" -que apareix el 1944- és la primera gran saga d'aventures de producció autòctona, que utilitzà la famosa fórmula del "continuarà", fòrmula que posteriorment repetirien "El capitán Trueno", "El Cachorro", "El Jabato", i moltes altres no tant conegudes. Finalment, cal no perdre de vista l'estil gràfic, molt ingenu però tremendament eficaç i suggestiu -influenciat pel d'Àlex Raymond i el d'Emili Freixes- de realització ràpida, sense gairabé ambientació, amb una gran exaltació de la musculatura i el moviment, però sobretot amb una encertada elecció dels moment i temps significatius de l'acció a cada vinyeta.

Quasi tot el que portem dit d'"El guerrero del antifaz" és aplicable a la obra posterior de Gago, si bé la importància d'aquesta ja no serà tant fonamental ni coneguda. Com a narrador d'aventures, Gago aconseguí una qualitat i un reconeixement anvejable i envejat per molts.

TONI SEGARRA

Article publicat al setmanari TREBALL el dia 5 de febrer de 1981